El carrer més bonic del món.

Per primera vegada després de quinze anys la finestra del meu despatx no dóna directament a la Rambla, el carrer més bonic del món. A finals de l’any passat l’empresa va remodelar la seva estructura i, com a conseqüència d’això, d’aleshores ençà s’han anat produint canvis en les ubicacions físiques de les diferents àrees que la componen. En vigílies de vacances, doncs, a mi i a la meva gent ens ha tocat d’anar a un edifici més modern i funcional que el que ocupàvem fins ara. Un edifici que, com a molt, està a uns vint-i-cinc metres en sentit perpendicular a aquella excitant artèria per on a tothora -hi ha moltes Rambles, a la Rambla- circula la part més viva de la ciutat. Un flux de mil colors, accents i olors que fa d’aquest carrer un indret que sempre et deixa sorprès i encisat. Talment com la mar de Paul Valéry, que sempre recomença.  (n’hi ha més)

 

Evidentment el canvi (em refereixo al d’ubicació) em fa pena però ni me’n queixo ni protesto. Fa molt de temps que tinc perfectament assumit allò de “qui té el cul llogat no sap mai on seurà” i després de tants anys de vistes privilegiades el més lògic era imaginar-me que un dia o altre això acabaria passant. Bé, de fet encara no ha passat del tot perquè avui, com d’altra banda és habitual en tota mudança, hem començat però no hem acabat. Vull dir que hem desallotjat les antigues dependències però encara no hem pogut ocupar les noves. Suposo que demà el mobiliari estarà ja muntat, els ordinadors i els telèfons funcionaran amb la febrosa competència (ai las!) que els és habitual i podrem fer alguna cosa més pràctica que el que hem fet avui: vagarejar sense rumb com una tribu de nòmades despistats. De moment ho deixo aquí però estic segur que continuarà…

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *