Carn picada (o “Una noia així com jo, més alta i també rossa…”).

Quarts de deu del matí d’avui dissabte. L’A. i jo som al mercat de Gràcia. Fa temps que no mengem mandonguilles i ens han vingut ganes de fer-ne pel dinar de demà. Hem anat a la parada de la carn i hem comprat vedella picada. Després hem buscat una cansaladeria per completar la barreja amb carn de porc. A totes les parades hi ha gent esperant menys a una i cap allí ens encaminem. Darrere del taulell, mig amagada entre pernils i embotits penjats, una noia ens atén. És jove (no li faig molt més de 20 anys), no gaire alta, cabells d’un ros fosc i uns ulls no gaire grans però d’un verd molt mirador i expressiu. Mentre esmicola una botifarra ens va donant conversa. S’interessa per si sortim a fora de vacances i en respondre-li que no, que tenim previst quedar-nos a Barcelona se li dispara el xip de bona venedora: ens ensenya un rètol que hi ha a l’altra punta del taulell –“Aquest establiment no fa vacances”– i ens diu que la seva parada no tancarà. Que ho tinguem en compte perquè, de vegades, comprar coses per menjar en ple mes d’agost al barri no és tan fàcil com pot semblar a primera vista.  (n’hi ha més)

 

“Quan tanqueu, doncs? Pel setembre?”, li pregunta l’A. I la noia dels ulls verds i miradors li respon que no, que s’ho combina amb una altra persona per tenir el negoci sempre obert. Just en aquest moment és quan ens diu la que per a mi és, sense cap mena de dubte, la frase més preciosa que he sentit des de fa moltes setmanes: “Ja la veuran. És una noia una mica més alta que jo, també rossa i amb el cabell més llarg. És la meva mare.

Entendrits i un pèl gagàs l’A. i jo intercanviem una fugaç mirada de complicitat, paguem i ens encaminem cap a la moto amb el desig callat que els déus donin llarga vida a aquesta noia que acabem de conèixer i també a l’altra noia, la seva mare. Una dona ben envejable. Vull dir que quina enveja que ens fa…

 (PD: Escrivint això m’ha vingut a la memòria un matrimoni que vaig conèixer fa molts anys. Tenien tres fills separats per una diferència de set mesos entre l’edat del més gran i el més petit. Òbviament dos eren adoptats i l’altre era propi des del punt de vista biològic. El més entendridor de l’assumpte, però, era que quan se’ls preguntava qui era cadascú et responien molt seriosos… que no se’n recordaven.)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *