Eixerits nadons.

El titular era d’aquells que a primer cop d’ull et criden poderosament l’atenció. Va aparèixer fa just una setmana i deia que "La Generalitat estimularà la lectura en els nadons". No cal dir que, en llegir això, em va faltar temps per activar la vena foteta. Ja m’imaginava l’invent d’unes tècniques revolucionàries propugnades des de la conselleria de la senyora Cid encaminades a aconseguir que els alumnes catalans assolissin des de Preescolar (o com dimonis es digui ara) l’aprenentatge de les tècniques més sofisticades de lectura. Després, però, llegint detalladament la notícia ja vaig veure que el programa "Nascuts per llegir" no era exactament això i que, per tant,  calia que incorporés uns quants elements de correcció en la meva impressió inicial.  (n’hi ha més)

Perquè, pensant-hi amb deteniment, em vaig adonar que a casa nostra l’A. i jo hem fet des de sempre amb la música una cosa similar al que ara es propugna amb la lectura. Des que el Marc i l’Eloi eren ben petits l’equip Roselson familiar -evolucionat anys després per una cadena Sony que encara tenim instal·lada al menjador- ha anat reproduint música en molts dels moments que tots érem a casa. Fins al punt de tenir un repertori de cançons estimades pels nois i que sens dubte formen part del seu retrat sentimental (i del nostre, és clar). Penso en la "Laia, fes non-non", del disc "Veus de lluna i celobert" de Ramon Muntaner; o en la delicada "Història d’una gota d’aigua", del grup Gòtic. O en un parell de temes d’un doble LP d’Alan Stivell que es deia "Sinfonía Céltica" i que ens ajudaven a crear ambient quan havíem d’explicar històries del Rei Artur o dels Cavallers de la Taula Rodona (per aquella època vaig descobrir la versió de Steinbeck), unes històries improvisades a l’hora de sopar per entremig de les quals hi barrejàvem les andances dels cavallers Sir Marc del Guinardó i Sir Eloi de la Salut. O la "Maruixa", de Milladoiro. O la meravellosa "La cocinita mágica", de les no menys meravelloses Vainica Doble.

(Per cert, que una de les meves grans alegries de pare me la vaig emportar ara fa uns deu o dotze anys quan de resultes de l’aparició del primer disc d’Ella Baila Sola un dels nois -no diré quin- em va preguntar molt seriós si m’agradaven perquè a ell li semblava que no arribaven ni a la sola de la sabata de les Vainiques. Anem bé, vaig pensar).

Nascuts per llegir, no ho sé. Però per a la música puc assegurar que sí. El Marc es guanya la vida parlant de música en diversos mitjans i és un reconegut expert en música de mestissatge i l’Eloi es dedica a tocar la guitarra en el seu grup i s’esforça per seguir les passes del seu (i meu) admirat Robert Fripp. És a dir que, almenys amb la música, la tècnica de començar el procés natural d’immersió des de la més tendra infantesa a casa ha funcionat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *