Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
El tema que obre “Virus laics”, el darrer disc de Pau Riba que aviat serà a les botigues (*), es diu “Històries d’Atlantis” i si ocupa un lloc tan preeminent no és per casualitat: crec que -conjuntament amb “El colom de la pau”, el penúltim tall- és la millor cançó del lot. A mi em recorda “Els gegants d’Europa”, de l’introbable “Transnarcís”, que considero una de les millors cançons del repertori ribià. No us perdeu els cors de fons dels De Mortimers.
Abans de continuar permeteu-me un consell extensiu a tot el disc: No us quedeu amb la impressió d’una primera audició. Inoculeu més d’una dosi d’aquests “Virus laics” a les vostres orelles. I si pot ser amb auriculars perquè són plens de detalls que s’escapen en una audició poc atenta.
El segon tall és “Daliniana flor”, un tema senzill i líric que manté el bon gust de boca que ens ha deixat la cançó anterior. “Que yo meo” és un divertiment (n’hi ha uns quants més en el disc) i la feina dels Mu darrere de la veu de Riba dóna grau a un tema un pèl aigualit (i no només perquè parla de pixats). “L’arengada” és una poca-soltada plena de ritme gràcies a la feina dels 1000Simonis.
“Dansardana” és una de les troballes de “Virus laics”: una sardana amb guitarres i el contrapunt dels De Mortimers que funciona molt bé i amb el punt just d’irreverència que, quan vol, en Pau sap posar a les seves cançons.
“El Virolai” és, justament, el que el títol anuncia: el conegut himne montserratí de mossèn Cinto i el mestre Rodoreda interpretat a l’estil dels “Hermanos Calatrava”. És a dir, per una banda Pau Riba cantant el tema segons els cànons més o menys convencionals i per l’altra els De Mortimers fent l’animal. S’hi hauria pogut fer molt més, en aquest tall, nanos.
“El Virolai” obre en el disc un forat fosc que continua amb “Quadreny” i “Cant egregorià”: jocs enginyosos de paraules, alguns efectes de so i poca cosa més. De fet, penso que si algun dia en Pau es decidís a fer un disc de “chill out” aquestes dues cançons hi cabrien perfectament.
“Rap hiparxiològic” és el peatge que sembla que darrerament els nostres cantautors se senten obligats a pagar en els seus discos a la figura de Francesc Pujols. És un rap amb unes bases rítmiques molt remarcables. Un altre dels temes estrella del disc.
“Balada per un trovador” ja era una cançó justeta quan la cantava en Serrat. En versió de Pau Riba manté la dignitat tot i que uns cors esporàdics la posen a la frontera de la zona “Hermanos Calatrava”. “PP… SOE” és un rap divertit amb una veu al final que imita l’Aznar. Sobre “El colom de la pau” ja he dit més amunt que és un dels títols importants de “Virus laics”. Ho mantinc.
Encara hi ha un tema final –“Digerir dur”- que considero absolutament prescindible.
Disc irregular, doncs, en el que Pau Riba és acompanyat pels tres grups amb què darrerament fa concerts -1000Simonis, De Mortimers i Els Mu- i amb un acuradíssim treball de producció que es percep amb una audició atenta. Quan Riba l’encerta puja molt amunt. I quan fluixeja sempre té alguna sorpresa amagada que ens manté alerta.
Si hem de valorar el risc “Virus laics” és un treball molt remarcable.
Si hem de valorar l’encert a “Virus laics” m’ha semblat trobar-hi de tot.
——————————————————————————————
(*) Si entreu aquí trobareu la pàgina de MySpace dedicada al disc. Hi podreu escoltar, a més a més, mitja dotzena de cançons. No sé si és casualitat però la tria de temes coincideix gairebé punt per punt amb els que jo he destacat en aquest apunt després de les meves primeres quatre audicions.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
escolta, això no és un comentari d’actualitat, però sí de curiositat.
ja fa molts anys que em corroe la duda respecte d’aquest tema, la balada del trovador del viruslaics.
vols dir que no hi ha segones intencions? diu homenatge a serrat, però vols dir que no hi ha càrrega de profunditat? se sent soroll de mosques, com si estiguéssim al davant d’una tifa, se sent al fons “contractes… mai!” i coneixent la trajectòria del serrat… (ei, no tinc res a dir, eh? cadascú s’ha de guanyar la vida i “quien a buen árbol se arrima…”). però sempre he pensat que això no és un homenatge en el sentit convencional sinó tot el contrari…