Què gran que era el Tete…

Tret d’uns quants vinils de l’època heroica, el meu repertori de CD’s de Tete Montoliu es redueix a cinc títols. Pocs, però (crec que) molt ben escollits. Aquests darrers dies estic dedicant les estones que puc a posar aquests discos del Tete dintre de la panxona de la iPod i això m’ha permès tornar a repassar-los i a ratificar-me en la talla d’aquest jazzman català (aquest sí que era un català universal) que tenia encara molta música per donar-nos.

Dels cinc, els tres primers són discos amb senyora. El primer és una gravació de 1966 amb Elia Fleta, filla del tenor Miguel Fleta, de la qual no he sabut gaires coses més tret de descobrir la seva veu (o una de molt similar) en algun anunci (“Donde esté y a la hora que esté, un Martini le ayuda a vivir…”, per exemple) i a esbrinar, gràcies al senyor Google, que corre per la Índia ajudant a la gent. El segon és una recopilació de totes les gravacions fetes amb Núria Feliu entre 1965 i 1990. Poca broma amb la tieta: les seves versions de “Misty” (“Tot és gris”) i de “The man I love” són per treure’s el barret. El tercer disc amb senyora és “Free Boleros”, enregistrat el 1996 amb Mayte Martín. D’aquest disc no em cansaria d’escoltar “La hiedra”, per exemple.

Els altres dos discos són els seus darrers enregistraments. I són tan bons que em fan pensar que si la mort no se l’hagués emportat tan aviat encara ens hauria donat moltíssimes alegries més. D’altra banda, són dos discos generats des de situacions anímiques diametralment oposades. El primer és “T’estimo tant…” i el va enregistrar en directe durant la festa que va organitzar en el mateix estudi de gravació amb els seus amics més íntims el 28 de març de 1996, el dia que complia 63 anys. És un disc amb temes propis i amb dues versions de cançons de Serrat: “Paraules d’amor” i “El meu carrer”. Cinquanta-cinc minuts plens d’inspiració, optimisme, reconeixement als amics i, sobretot, d’adoració per Montserrat, la dona que hi ha darrere del títol del disc. En aquells moments ningú no podia imaginar que a finals d’aquell mateix any al Tete se li diagnosticaria un càncer de pulmó incurable.

El segon és l’enregistrament del seu darrer concert al Palau. Va ser el 21 de març de 1997 i el Tete -que havia llogat gairebé un any abans el recinte per celebrar amb un concert el seu 64è aniversari (avançat forçosament una setmana perquè el 28 era Divendres Sant)- va voler que les localitats fossin ocupades pel personal de l’Hospital Clínic on des de feia uns mesos l’ajudaven a lluitar contra el càncer que, finalment, el va fulminar el 24 d’agost. El disc és un homenatge (i un “fins ben aviat, que ja vinc”) als músics que ell considerava els seus mestres: Hi ha, doncs, un capítol pel duc Ellington, un altre per a Dexter Gordon, un tercer per a John Coltrane i una apoteosi final dedicada, amb tota la veneració, al monjo Thelonius.

Tanco aquesta remembrança per l’enyorat Tete amb un fragment del text que va escriure Montserrat García-Albea Ristol, la seva vídua, en el llibret que acompanya el disc del Palau:

“Mai tocava el piano a casa, però per a aquest concert es va preparar fent mecanismes. Piano sol, al Palau que tant respectava: tota la responsabilitat del concert seria seva. La seva salut estava en aquells moments molt debilitada, però encara que el seu físic el delatés, no volia que la seva música se’n ressentís.

Un Tete seriós, però sense perdre l’humor. Reflexiu i espontani a la vegada. Virtuós i trapella. Solemne i proper. La seva sensibilitat encomanada a través de les notes. Amb tots aquests ingredients -i més- va fer un creatiu recorregut per la història del jazz. A través dels seus músics més admirats i temes preferits va resumir en una hora i mitja la seva pròpia vida. Una lliçó magistral.

¿Com una persona, en les seves circumstàncies, es pot créixer tant? En Tete estava vivint, durant els seus darrers anys, una segona i joiosa joventut i va lluitar fins al final per tal que res ni ningú l’hi arrabassés. I allò em va demostrar que estava més viu que mai. Tenia una manera especial de ser, un estil de vida concorde amb la seva obra o viceversa: el que als estats Units batejaren com “un jazzman”. Déu n’hi do!”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *