Parlant, la gent s’entén…

Dos quarts de vuit del matí d’avui. Després d’atendre els correus més urgents surto del despatx per portar la moto al taller del Jesús, que obre a les vuit en punt i vull ser el primer. Enfilo el Portal de Santa Madrona i en la cruïlla amb l’avinguda de les Drassanes m’aturo perquè el semàfor es posa vermell. Punt mort i peu a terra mentre observo que a banda i banda no s’albira cap vehicle a menys de cent metres. No m’ho penso dues vegades, poso primera i tombo cap a la dreta amb el semàfor encara vermell. L’observació, però, no ha estat completa (mai s’és prou veterà…) perquè a mitja maniobra sento darrere meu la botzina d’una moto de la Guàrdia Urbana que em dóna l’alto.

M’enfilo, doncs, a la vorera i espero l’arribada del guàrdia. “Lo siento pero le voy a tener que denunciar”, em diu mentre fixa el cavallet de la moto i es treu els guants. “I tindrà tota la raó”, li contesto amb to distès i afable (de bon matí, ho reconec, estic en plena forma). En sentir la meva resposta l’home queda desconcertat durant una fracció de segon. Certament no esperava una protesta irada per part meva que negués el que era del tot evident però sí que deuria esperar un silenci, un remuc, una mala cara o fins i tot algun sarcasme escopit a mitja veu. “No se trata de tener razón -em diu. Los semáforos están para respetarlos”. Li torno a dir que té raó, que em sembla just que em denunciï i ni tan sols apel·lo a la inexistència de trànsit a aquella hora. I aquesta vegada ja amb un somrís ben obert, no pas perquè me’n foti d’ell, ben al contrari, sinó perquè, d’alguna manera, aquest home em suscita una certa tendresa. “Què necessita?”, li pregunto mentre trec la cartera i li ensenyo el permís de conduir. “Pero a quién se le ocurre saltarse un rojo, hombre. Váyase. Váyase y téngalo en cuenta”. “Moltes gràcies”, li dic i li dono un copet amistós al braç de comiat.

Pel camí cap a can Jesús revisc l’escena i m’adono que allò de “parlant, la gent s’entén” i, sobretot, el no voler passar per llest quan et toca assumir que l’has cagada és un capteniment que sempre dóna bons resultats.

I ara, a punta de vespre, mentre descric aquesta domèstica batalleta que segurament interessarà a ben poca gent (ja ho tenen, això, els Blocs) penso en aquell guàrdia i m’imagino que en algun moment d’avui -mentre esmorzava en algun bar del Poble Sec, potser- deu haver comentat amb algun col·lega com pot anar bé aquest món si persones en aparença amables, equilibrades i adultes -com un que ha estat a punt de denunciar a primeríssima hora del matí- es passen flagrantment per l’entrecuix –“por el forro de los cojones”, vaja- la norma més elemental del codi de la circulació. Aquella que t’expliquen des de ben petit a l’escola: que amb verd es passa i amb vermell no. Encara que sigui de bon matí i no hi hagi cap vehicle a la vista.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *