Frankfurt, el senyor Folch i els arguments pujolistes.

Llegeixo en els titulars de portada d’El Punt d’ahir, diumenge, la frase següent: “Tinc un argument pujolista per defensar la presència d’autors que escriuen en castellà a Frankfurt”. Qui ho diu és el senyor Xavier Folch, director de l’Institut Ramon Llull, i és un fragment d’una conversa més extensa que es troba a l’interior del diari.  (n’hi ha més)

 

Busco les pàgines de cultura i em trobo amb l’entrevista i, més concretament, amb la pregunta que li fa Andreu Barnils que genera el titular de la portada: “La cultura catalana inclou escriptors en castellà?”. I el senyor Folch li respon: “Des de fa segles. Els il·lustrats catalans, com Antoni de Capmany, s’expressaven en castellà, i tota la generació de Gabriel Ferrater (Goytisolo, Gil de Biedma o Barral), també. I ara tenim els Cercas i companyia. Tinc un argument pujolista per defensar la presència d’autors en castellà a Frankfurt: el fonamental és que el país no es divideixi. Perquè els castellanoparlants de Santa Coloma i Cornellà no se sentin ofesos per la discriminació positiva del català els has de tractar com uns catalans més”.

Vist tot això el que em pregunto és què dimonis hi pinta, en tot aquest afer, el senyor Pujol i el pujolisme. ¿No serà que, en el seu subconscient, el senyor Folch atribueix tot l’enrenou creat a propòsit de la presència dels autors catalans a Frankfurt a una conxorxa de quatre pujolistes enyorats i ressentits? Quatre gats que, diguem-ho tot, a més a més de pujolistes se’ls suposa curts de gambals ja que, segons el director de l’IRL, el millor argument per fer-los tornar al recte camí és amorosir-los les oïdes amb una sentència atribuïda al Gran Gurú dels vint-i-tres anys de catalanisme de pedra picada.

A mi, que crec que el senyor Folch és un home intel·ligent i no més dogmàtic del que és normal entre la gent que mana, m’agradaria pensar que aquestes paraules són més producte d’un cop de calor que d’una reflexió seriosa. Una gracieta d’estiu, vaja. Perquè si no fos això, francament, ens trobaríem davant d’un exemple d’allò que els catalans diem “tenir pa a l’ull” (i em mossego la llengua per no acabar amb una rima fàcil amb Ramon Llull).

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *