Yeah! yeah! yeah! (Quaranta anys després dels Beatles).

Avui fa quaranta anys de la primera i única actuació dels Beatles a Barcelona. Va ser a la plaça de toros Monumental i conten les cròniques que ens hi vàrem aplegar uns 12.000 espectadors. Més del doble dels que la nit anterior havien anat a la Plaza de las Ventas de Madrid. Dels de casa hi vàrem anar la meva mare, el meu germà, que aleshores tenia deu anys, i jo, que en tenia quinze (i que, per cert, vaig anar equipat amb la càmara de retratar del pare -una Régula King- amb la qual vaig fer diverses fotografies).

Hi havia diversos preus: des de 80 pessetes a dalt de tot de la graderia, fins a les cadires del “ruedo” que oscil·laven entre les 175 i les 300 pessetes segons la proximitat a l’escenari. L’economia familiar dels Isern ens va permetre arribar fins a la part baixa de la graderia, a la zona de 125 pessetes. Me’n recordo molt bé del preu perquè durant uns quants anys el meu germà i jo vàrem conservar dues de les entrades, ara ja lamentablement desaparegudes.

Potser més d’un s’estranyarà per la presència de la meva mare i d’un nen de deu anys al costat meu, que en tenia quinze, en un concert de música moderna. No entraré en detalls perquè, de fet, jo no he estat mai allò que en diuen un rebel dinamitador de costums familiars però cal tenir en compte que la major part del personal que el 1965 teníem quinze anys érem de natura més aviat tanoca, ingènua i despistada. És veritat que per aquelles mateixes dates, a l’altra banda de l’oceà, Dylan ja predicava que els temps estaven canviant però allò era Amèrica i aquí era aquí i, per tant, encara havíem de menjar moooltes sopes per fer-nos grans.

Si ara m’embranqués en una crònica detallada del concert mentiria perquè reconec que els meus records d’aquella nit són bastant vagues i es barregen amb coses que he llegit posteriorment fins a fer un poti-poti entre el viscut i l’imaginat força considerable. En tot cas enumeraré els flaixos que m’han quedat:

* El presentador de la gala va ser l’inefable Torrebruno, aleshores en el cim de la popularitat gràcies a la incipient televisió.

* El concert va tenir dues parts. A la primera hi varen actuar sis o set grups i cantants (Sírex, Shakers, Orquestra Florida…) i va durar una hora i mitja. La segona va ser íntegrament pels Beatles. Va durar una mica més de mitja hora. El temps de fer dotze cançons i guillar cap a l’hotel sense concedir cap bis.

* Un dels moments “freak” de la nit: el cantant Michel interpretant ‘”O sole mio” (que, per cert, també cantava l’Elvis -“It’s now or never”-, però ni punt de comparació) en plan recital líric enmig dels xiulets d’una part del públic.

* A Madrid sembla que Las Ventas i els voltants estaven ocupats per la policia. Aquí no em va semblar veure’n. O si més no en quantia superior a l’habitual presència de grisos en aquella època a qualsevol lloc on s’hi aplegava gent.

* Una imatge pel record: els quatre Beatles perfectament abillats amb vestit fosc i corbata. Pocs mesos després esclataria la seva època daurada -“Rubber soul” (1965), “Revolver” (1966), “Sgt. Pepper” (1967) i el doble blanc (1968)- i el seu aspecte va canviar notablement.

* John Lennon no es va separar ni un moment del seu barret cordobès. Fins i tot va assajar de fer un “zapateado” que molts anys després hauria signat qualsevol turista alemany durant la Setmana de la Cervesa de Calella.

* La cançó estrella del single que acabaven de treure, “Ticket to ride”, va ser una de les més aplaudides. Va ser la penúltima del concert (mai he entès per què varen tancar amb “Long tall Sally”) i la que em va semblar que sonava millor. És a dir, igual que en el disc.

* Jo tenia un gran interès per veure com feia George Harrison aquell so distorsionat de guitarra que hi ha al començament d'”I feel fine”. M’imaginava qui sap què (per aquella època les revistes musicals deien que als Beatles els fabricaven unes cordes de guitarra amb material especial i supersecret) i, en el fons, es tractava d’un simple acoblament amb l’amplificador. Això, però, no ho he sabut fins molts anys després. Aquell dia, des de la distància, no vaig poder satisfer la meva curiositat. (ara que hi penso, si el nostre fill Eloi, el guitarrista de casa, llegeix això es farà un tip de riure i pensarà “Ai, Joan, Joanet…”)

* Un mot definitori: energia. Un altre: bon rotllo. Tot just sortir a l’escenari van anar per feina: endollar guitarres, reverència al públic i els primers acords de “Twist and shout” a tota màquina.

* No varen cantar, però, “She loves you” i ens vàrem quedar amb les ganes de cridar “yeah! yeah! yeah!”

Ara fa quinze anys -a propòsit, doncs, del vint-i-cinquè aniversari del concert- la revista “Cultura” em va demanar que els escrivís les meves impressions d’espectador. Com que encara tinc gran part de la biblioteca i l’arxiu per desembalar m’és impossible donar la referència exacta però sí que recordo perfectament el paràgraf final: “Passada la mitjanit, en el tramvia que ens portava cap a casa, tots tres estàvem cansats i excitats pel que acabàvem de viure. De tota manera jo ja feia càlculs amb els meus estalvis per veure quan podria anar a aquella botiga de discos que hi havia en una entrada fosca d’escala del carrer Tallers a comprar un disc amb una cançó que em tenia fascinat. Es deia “Satisfaction”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *