“… i Márquez” (2). En homenatge una altra vegada, després de molts anys. (*)

La companya J.E. m’envia un correu en el que em comenta la seva sorpresa quan va llegir en la “totxana” d’ahir la frase “avui no estic de filis”. Amb la seva habitual energia em diu: “Em pensava que era un d’aquests jocs de paraules als qual ets tan aficionat i resulta que no, que estar de filis apareix en el diccionari!” Vet aquí, doncs, una expressió que, efectivament, avui ja està en desús (si més no per les àrees que jo freqüento) i que vaig aprendre de ma mare. Ella la feia servir quan volia dir que no acabava d’estar fina del tot. Que no estava “gaire catòlica”, que deia la meva àvia paterna. Tothom em dirà que és una cosa ben normal, això d’aprendre paraules de la mare. I sí; en el meu cas també ho seria, de normal. Si no fos que en el meu passaport, a continuació del catalaníssim (amb arrels germàniques) Isern resulta que apareix un Márquez que m’arriba per via directa des de Jerez de la Frontera, província de Cadis.

Ho explicaré d’una altra manera: la meva mare Milagros va néixer a Jerez l’any 1924 i no es va moure de terres andaluses fins que, òrfena i empesa per les misèries de la postguerra, a finals de 1946 va venir a Barcelona, on hi tenia una tia segona, a servir en una casa de gent benestant. El dia 1 de maig de 1949 es va casar amb mon pare i per Sant Josep de l’any següent (no perdeu el temps fent càlculs, malintencionats: va ser deu mesos i mig després) vaig arribar jo.

Com es pot veure, amb aquests antecedents jo tenia tots els números per ser un nen educat en castellà des del mateix bressol. Per diversos motius. En primer lloc pels orígens que acabo d’explicar de la meva mare i, doncs, per la influència que diuen que té la llengua materna. En segon lloc perquè en aquells anys ni se sabia què era fer classes de català, almenys en els ambients que freqüentaven els Isern; gent amb ofici de paletes i de mestres d’obres. I en tercer lloc perquè el meu pare i tota la seva família eren catalanoparlants, sí; però també uns franquistes convençuts. De fet, encara avui, amb 85 anys ben repicats, el meu pare es manté entranyablement fidel al seu credo ideològic (no cal dir que no parem de barallar-nos…) amb una fidelitat mereixedora de millors objectius. Un panorama, doncs, el que es presentava davant meu el 1950 abocat a fer de mi un castellanoparlant i pensant integral. Si no fos…

… si no fos que jo, a la meva mare, NO LI HE SENTIT PRONUNCIAR MAI NI UNA PARAULA EN CASTELLÀ A CASA.

¿Què deuria passar, doncs, en aquell pis del carrer de la Diputació a tocar del Matadero (això de l’Escorxador va venir molt després) un dia de 1949 mentre jo venia ja de camí? ¿Quin àngel del seny va inspirar aquella parelleta acabada de casar per plantejar-se de manera seriosa en quina llengua li havien de parlar al seu fill? ¿Quina màgica conjunció astral els va portar a la conclusió que, ja que a Catalunya hi havia una llengua que la gent, si més no, feia servir portes endins de casa seva, el més lògic havia de ser que ma mare aprengués a parlar-la? M’he fet infinitat de vegades aquestes preguntes i sempre m’he topat amb la resposta que fa molts anys em va donar la meva mare: “Era el que ens va semblar més natural”. Ara, vist amb la perspectiva dels anys, m’encanta pensar que la meva catalanitat prové de la naturalitat. Però també m’agrada interpretar-ho com el primer acte d’amor tangible dels meus pares, i especialment de la meva mare, cap a mi. En fi… deu ser que em foto vell.

I ja posats a reflexionar deixo damunt la taula un indici que, si més no, em sembla significatiu del descoratjador nivell de qualitat i vitalitat de la nostra llengua d’ara. Si la meva mare, dona provinent del món rural andalús, per simple immersió en uns ambients no gens catalanistes a finals dels 40 i principis dels 50 en va tenir prou per incorporar amb tota naturalitat en el seu repertori expressions com aquest “estar de filis” que ha desencadenat tot això que ara escric haurem de concloure que el grau de contaminació, empobriment i manca de vigoria del nostre català d’ara és força preocupant.

——————————————————————————————-

(*) Aquesta segona entrega de “…i Márquez” pertany a una sèrie de llarg abast que va començar amb un article del mateix títol que vaig publicar el 18 de setembre de 1983 al Diari de Barcelona. Més concretament en una secció fixa que tenia a la contraportada tres cops per setmana i que es deia “Totus tuus”. Tinc la secreta esperança que la sèrie no s’acabarà aquí…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *