Totxanes, totxos i maons

Aquí on em veieu, tan eixerit i xiroi, avui, diada de Sant Josep, patró de València i del ram de la fusteria, compleixo 75 anys.

I un any més mantinc la tradició d’escriure un apunt dedicat a la nova edat que estreno.

Avui, però, he de confessar ja de bon començament que el text que llegireu no l’he escrit jo.

Me l’ha cedit en Josep Valls, el seu autor (vegeu aquí), l’home que feia parlar Josep Pla, i al qual ja m’he referit en diverses ocasions (vegeu aquí, per exemple).

Amb l’amic i mestre Valls ens hem vist poc però això no priva que mantinguem des de fa tres anys una interessant correspondència.

Col·laborador del diari El Punt des dels primers anys, el diumenge 2 de maig de 2021, quan tenia una edat més o menys com la que jo estreno avui, va publicar aquest article en forma de pregària que, pel que he sabut ara, va ser publicat també en el Full Parroquial de la parròquia de Sant Esteve d’Olot.

Aquí us el deixo. Accepteu-me’l com un regal d’aniversari.

El setanta-cinquè, per ser més exactes…

Oració per no ser un “pelma”

(Article de Josep Valls, publicat al diari El Punt Avui del diumenge 2 de maig de 2021)

Senyor, tu saps millor que em vaig fent vell i que cada dia ho vaig essent més i més, perquè envellir és l’única cosa que es pot fer vint-i-quatre hores al dia, i cada dia. En definitiva, em veig obligat a no fer allò que vull fer, i no voler fer el que faig. Per això et demano que no permetis que em torni un xerraire descosit, desmesurat i insuportable. Sobretot, fes que no pensi que he de dir alguna cosa sobre qualsevol tema a qualsevol moment. En altres paraules: et demano que em treguis les ganes de voler arreglar la vida dels demés.

Fes que sigui reflexiu però no pas esquerp,  diligent i servicial, però no pas autoritari ni capitost de res. Amb el gavadal de coses que sé, de vegades penso que fora una pena no fer-les saber totes o la majoria. Però tu saps prou bé, Senyor, que també m’agradarà que al final em quedin alguns amics.

Fes que no m’obstini a relatar detalls infinits i pesats en les converses amb la gent que m’envolta, ans dona’m ales per anar de dret al gra. Clou-me la boca perquè no parli de les meves xacres, mals i dolors, que van augmentant alhora que m’augmenta també (ai!) el gust per explicar-los, tot i que de vegades estic íntimament angoixat de no sentir-me inquiet pel que em passa.

Per això et demano la gràcia que m’ensenyis a escoltar amb paciència les malures que m’expliquen els altres, que pateixen igual i més que jo mateix. Perdona, però t’he de fer saber que també existeixen els imbècils. No són excessivament nombrosos, però són sempre tan ben triats…!

Ensenya’m la gloriosa lliçó d’aprendre que tot sovint estic equivocat, que és millor callar, i fes que mantingui sempre una raonable pietat i tendresa. Pietat i tendresa no pas per esdevenir un sant, això no, ni em passa pel cap. Massa sovint resulta difícil de conviure amb sants, però encara hi ha una cosa pitjor: un vell amargat és una de les obres mestres que ha fet el diable.

Ajuda’m a posar a la vida tot allò que sigui bo, agradós i, sobretot, divertit.  M’envolten tantes coses bones, agradoses i divertides, que no me’n voldria perdre cap. 

Gràcies, Senyor, per l’edat que tinc, que m’ha llevat la por que tenia de morir jove. Com que no puc canviar aquest món, ensenya’m a canviar la manera de mirar-lo. 

I finalment, Senyor, fes que el pas del temps que vindrà, no em torni més “tonto” del que ja soc. Tot això t’ho demano pels segles dels segles, amén.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!