Totxanes, totxos i maons

Com cada 19 de març, mentre a València calen foc a la barraca i fan festa grossa amb pirotècnia i xivarri a dojo, a casa celebrem (d’una manera no tan escandalosa, tot s’ha de dir) que jo faig anys. Setanta-tres, aquesta vegada.

I com cada 19 de març també -des que, fa dinou anys, aquest Bloc va començar a caminar- escric un apunt específic per explicar algunes coses relacionades amb l’aniversari.

Bé, relacionades… o no; que tampoc cal ser tan rígid. De fet, cada any arrossega el seu propi argumentari. I aquest no serà pas una excepció.

Ara mateix, per exemple, puc anunciar una cosa que fa dotze mesos ignoràvem i que ara va en camí de convertir-se en un feliç esdeveniment: cap al mes de juny arribarà al món el nostre tercer net. Un ‘nasciturus’ que, de moment -i d’acord amb els criteris dels futurs pares (que secundo totalment; vegeu, si no, aquest apunt)-, no se sap si serà nena o nen. Tant de bo els progenitors -el noi petit de casa i la seva estimada- es mantinguin ferms fins al darrer dia i puguin viure l’enjòlit de veure sortir la criatura sense saber ‘a priori‘ si farà pípi assegudeta o dempeus (ep, imatge simbòlica que l’A. s’apressa a esmenar-me perquè creu que el món en general -i la higiene en particular- aniria molt millor si els homes pixéssim asseguts i no féssim escampall. Queda dit, doncs).

Més coses: l’aniversari el celebrem arran de mar en un hotel a tocar d’Empúries tot gaudint del regal que uns bons amics ens varen fer pel cinquantè aniversari del nostre casament. El plaer i la calma (i la bona vida, i els bons àpats) estan, doncs, garantits. Cosa que s’agraeix quan s’arriba a certes edats…

Aquests dies m’agafen preparant una activitat (que explicaré aquí, però ara no; més endavant) que faré amb els mestres i els nois i noies de cinquè de primària de l’Escola Castella. Una activitat relacionada amb el seu barri, que també és el de la meva infantesa i joventut: plaça Goya, plaça Castella, la Ronda, plaça Universitat…

Per cert, als seguidors d’aquest Bloc l’Escola Castella els resultarà familiar perquè fa un parell d’anys va ser la protagonista d’una sèrie de nou o deu apunts (entreu aquí i els trobareu tots agrupats).

En aquesta immersió cap a la infantesa he estat remenant papers de l’arxiu familiar i he trobat la meva Fe de Baptisme (document gairebé insòlit des de fa una pila d’anys) i una fotocòpia de la Partida de Naixement. Un parell de documents que m’han permès verificar que el meu nom compost (Joan i Josep) remet a les meves dues àvies: la paterna (l’àvia Juanita, morta el 1983 a l’edat de 92 anys) i la materna (Josefa, l’àvia de Jerez de la Frontera que no vaig conèixer perquè es va morir durant la guerra).

L’aniversari m’agafa també preparant a fons el primer dels dos viatges a Florència que tenim previstos pels propers mesos. En el primer, que farem moooolt aviat, seguirem la ruta dels indrets literaris més notoris i historiats de la capital de la Toscana sota el guiatge de l’estimat i admirat Francesco L., el professor que imparteix el curs que estic fent enguany sobre l’‘Inferno’ de la ‘Commedia’ de Dante, gran persona, florentí de naixement (em refereixo al Francesco) i un veritable expert en la matèria. El segon viatge, que farem els últims dies d’agost, serà la tercera immersió italiana de la nostra neta Mila (les anteriors varen ser Venècia, el 2021, i Roma, el 2022). I m’aturo aquí perquè prometo parlar-ne amb detall més endavant i a mesura que anem fent els viatges.

Com ja haureu vist, he il·lustrat l’encapçalament d’aquest apunt amb una fotografia del meu estimat Sheldon Cooper abillat, precisament, amb una samarreta amb el número 73, el dels anys que compleixo. Segons el gran Sheldon el 73 és el més perfecte de tots els nombres que es fan i es desfan i en aquest vídeo trobareu l’explicació. Dissortadament és en llengua del 155, però espero que el pugueu entendre sense que patiu gaires efectes secundaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!