Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de març de 2021
3 comentaris

71: ‘e la nave va’…

Tal dia com avui de fa un any no era un dia qualsevol. De fet (passeu-me la petita -i perdonable- vanitat), CAP dinou de març el considero un dia qualsevol perquè és la data del meu naixement. Una data que el 2020 havia de ser una mica més especial encara perquè arribava a la fita dels 70 anys exactes.

Dissortadament –i tal com ho vaig explicar aquí—  la pretesa celebració va coincidir gairebé dia per dia amb l’inici a mig món de la pandèmia i el confinament, cosa que, entre altres estralls sens dubte molt més greus, va fer que tots els projectes que a casa havíem preparat per a la celebració se n’anessin a fer punyetes.

Arribar a la setantena –i fer la primera passa dècada endins com avui faig jo– dona peu a reflexions sobre la manera com anem perdent facultats. Sobre les físiques ja vaig comentar/lamentar no fa gaire aquí mateix la tendència que tenen les coses a caure a terra més sovint que abans i el fet que, per acabar de reblar el clau, quan ens ajupim a recollir-les el terra sembla cada dia més lluny. I no parlem de l’odissea de refer, enmig del carrer, el cordó d’una sabata que, tot caminant, s’ha afluixat.

També podria parlar de la pèrdua de facultats mentals, però en aquest cas no puc gemegar tant com en les físiques. De fet, crec que no m’he de queixar gens perquè de moment em mantinc atent i en forma com quan militava en les denominades ‘classes actives’. En tinc una prova ben determinant: la responsabilitat com a comissari de l’Any Joan Triadú, que commemora el centenari del seu naixement (ho vaig explicar aquí), em sotmet a unes quantes proves que, fins ara, em sembla que he superat amb suficiència.

(Que duri.)

El temps passa, però. I no s’amoïna gaire a l’hora de dissimular les marques que va deixant. En les persones i en les coses. I puc assegurar (perquè ho he explicat en bastants apunts, per exemple aquest) que aquestes mostres del temps en les coses que ens envolten m’han atret sempre. Miraré d’enumerar-ne unes quantes.

Una mostra la tenim, per exemple, en les marques que escrivim a la paret per controlar el creixement dels fills, primerament, i anys després dels nets. Vegeu aquí un detall de la creixença de la nostra estimada Mila:

Però hi ha més detalls. Per exemple la marca circular de color fosc que deixen les sabates  –¿us hi heu fixat?– en fregar el terra de la cabina de l’ascensor quan després d’entrar i pitjar el botó corresponent ens girem per encarar la mateixa porta per sortir. O el desgast de les escales que baixen al Metro a banda i banda, just per on passa la gent que s’agafa a la barana. O el del terra del rebedor de casa just en el punt on posem el peu després d’obrir la porta. O la disposició de les coses dintre d’un armari o en els prestatges d’una llibreria per aprofitar qualsevol espai útil (¿heu provat de buidar-los i tornar-los a omplir amb el mateix contingut?). O el fet que tot d’una irrompi en el teu cap un nom que feia anys que no recordaves  (a mi m’està passant aquests dies amb una senyora hindú que es deia Shakuntala Devi (vegeu aquí) que durant els anys seixanta anava pel món fent exhibicions de càlcul mental en teatres i que jo juraria que la vaig veure actuar). O t’adones que a força d’explicar -i escriure- batalletes i pàgines viscudes arriba un dia que una revista et demana que cada mes hi facis una col·laboració, com m’acaba de passar (vegeu-ho aquí)  amb la bona gent d’Enderrock.

En fi, que arribo als setanta-un, a casa tots estem bé, gràcies a Déu, l’A. i jo (he, he, ja us pensàveu que no sortiria l’A. enguany, eh?) ens anem preparant per ser, d’aquí a unes cinc setmanes, avis per segona vegada i, comptat i debatut, si es tracta de fer un resum breu de la situació podríem rubricar allò que deia el gran Federico Fellini: ‘e la nave va’.

  1. Per molts anys, Sr. Isern!
    Em sembla que aquestes “xacres físiques” de la setantena són molt comunes. Si més no, en el meu cas.
    Endavant, que tenim feina.
    Que l’Any Triadú sigui un èxit.

  2. Per molts anys, Joan Josep!
    Ja saps que en aquest camí de la setantena jo ja hi porto tres passes fetes, i que m’hi trobo prou bé. Comparteixo les observacions que fas davant la creixença i el pas del temps. Jo, de fa no gaire, observo que em passa una cosa que diria que no m’havia passat mai, i és que en ser a prop d’una cadira… m’hi sento atret!
    Que per molts anys puguis fer semblants obres, posant a cada moment el totxo que toca. Ep, i sempre amb l’A. al costat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!