Totxanes, totxos i maons

No hi haurà independència

Article de Gerard Furest i Dalmau publicat al digital Núvol el 28 de setembre de 2025

(Vegeu-lo també aquí)

No hi haurà independència mentre l’independentisme continuï creient que amb la raó n’hi ha prou per a transformar el món. Un poble pot tenir tota la legitimitat històrica, jurídica i moral, però si no entén les regles del poder, si no desenvolupa una (geo)estratègia coherent i implacable, la raó es converteix en una lamentació estèril. L’independentisme ha convertit la seva causa en una cerimònia de bones intencions que no fa por a ningú i que no altera cap equilibri real. Amb una multitud d’ànimes engrescades, un polsim de superioritat moral i una pancarta de “Love democracy” no n’hi ha prou per a trencar un estat amb segles d’ultranacionalisme a l’esquena.

No hi haurà independència si el moviment que l’hauria de dur a terme continua aferrat a una visió romàntica de la política, en què tot es mou per ideals purs, per gestos simbòlics i sacrificis individuals que no s’insereixen en cap arquitectura de poder. El món no premia els bons; premia els que guanyen. I guanya qui sap acumular força, saviesa, aliances i exerceix el poder sense vacil·lar quan el té. Una proclamació de vuit segons és una oda al destrempament del tot contrària a aquest manament de les Taules de la Llei de la sobirania.

No hi haurà independència mentre quedi una sola resquícia de la superioritat moral que ens ha caracteritzat mentre llauràvem la nostra decadència. Tampoc mentre no siguem conscients tant de la correlació de forces real com de l’evidència que, quan els nostres hi anaven, els dels altres ja en tornaven. No és pas per casualitat ni gràcies a la divina Providència, que ens han subjugat durant segles.

No hi haurà independència si persistim en la fabulació que es pot enderrocar un estat sense construir-ne un de paral·lel. No parlo de consells simbòlics ni d’estructures fictícies. Parlo de tenir espais propis, capacitat coercitiva, diners, espionatge, informació i una capacitat de controlar el territori que vagi més enllà d’un ridícul “check point” en una carretera de comarques. Parlo d’imbuir-se de mentalitat d’Estat abans de proclamar.

No hi haurà independència si no entenem que la “belle époque” posterior a la Guerra Freda s’ha acabat. El món s’endureix, i les “democràcies” tendeixen a unes pràctiques etnocràtiques que cada cop toleren menys les dissidències internes que en posen en perill la unitat. Les regles del joc internacional tampoc són les dels anys noranta. Els drets humans i l’autodeterminació només són respectats si van acompanyats d’interessos geopolítics, d’aliances estratègiques i de “realpolitik”. Si no tens ni poder dur, ni influència, ni trumfos per a una negociació d’abast internacional, ets invisible. L’independentisme, convençut que la simpatia exterior era suficient, ha estat internacionalment “naïf”. Però catalanofília no equival a reconeixement. Hi ha agonies dolorosíssimes que són vistes amb molta compassió -i empatia- pels circumstants.

No hi haurà independència mentre la cultura política dominant entre els líders catalans sigui la del pacifisme moralista, que no distingeix entre mitjans i finalitats. D’una manera molt especial per part d’una esquerra que enyora -i experimenta, però en un altre sentit- la bipolaritat de la Guerra Freda. Com si l’URSS s’hagués sostingut durant 72 anys brandant un lliri a la mà. La no-violència no és un fi en si mateix, sinó una estratègia que pot ser útil o no en funció del context. I ara, malgrat la llei mordassa, el context no premia els gestos pacífics que no tenen conseqüències. Hem assistit a extravagàncies que mai hauríem imaginat, com “revolucionaris” corrent cames ajudeu-me a moralitzar els joves d’Urquinaona. Sense capacitat de pressió real, el pacifisme és decoració. Si ells tenen el monopoli de la força i una mirada hostil o una encartellada a mode de protesta ja són un acte de violència que et pot acomplexar, tu no tens ni tindràs el poder de fer caure ni una espiga d’or. El món no escolta qui no pot doblegar ni els seus complexos.

No hi haurà independència si no abandonem la idea que podem “guanyar” sense confrontació. Les independències, al llarg de la història, no són processos ni agradables, ni nets, ni indolors. Són processos de conflicte, en què es resisteix, es negocia i es pacta quan es té alguna cosa a oferir. Llevat del Primer d’Octubre -el principal acte de sobirania dels darrers 300 anys-, que va ser reprimit amb una resposta policial i togada de mitjana intensitat, l’independentisme ha fugit del conflicte real, del preu que implica desafiar un Estat. Un moviment que no assumeix costos col·lectius de gran abast no genera resultats.

No hi haurà independència si no es forneja una nova generació de dirigents que entenguin la naturalesa del poder i que sàpiguen prendre decisions difícils. El lideratge independentista ha estat emocional, improvisat i mancat de professionalitat. Ha viscut del simbolisme, del gest i del relat, però no ha construït estructura. Un poble pot tenir una causa justa, però si no forma una elit disposada a fer política en majúscules, està abocat a ser engolit -i defecat- per les tenebres de la història.

No hi haurà independència si no es deixa enrere el folklore de la resistència i es passa a la fredor de la planificació. L’independentisme ha idealitzat la seva pròpia feblesa, ha convertit el naufragi ple de dignitat en una forma de mística, ha romantitzat la impotència. Potser és per això que li agrada parlar de cursos de català, de connexions humanes o d’abraçades, i no pas de sancions per a fer complir les lleis -les normes de convivència- o de fer del català una llengua útil. Cap nació ha nascut de la litúrgia de la derrota. Només s’avança quan es passa de la cultura de la resistència a la cultura del poder.

No hi haurà independència si els catalans no s’autoperceben com el que són avui dia: una minoria lingüística desposseïda de (gaires) ressorts coactius dins el seu propi territori històric. No som una majoria sobirana en construcció, sinó una minoria en procés de minorització. És el que, amb el consentiment i fins i tot participació entusiasta de molts ciutadans, ha volgut la partitocràcia que ha dirigit l’autonomia. Uns dirigents que, amb l’ajuda inestimable d’Espanya i de la globalització, han fet polítiques econòmiques, urbanístiques, educatives i de tot tipus perquè els catalans acabéssim sent uns pàries a la nostra terra. Només si acceptem aquesta realitat amb tota la seva cruesa podrem assumir les obligacions autoorganitzatives que ens pertoquen. No hem de renunciar als àmbits públics, però hem de crear espais societaris lingüísticament segurs i estructures de resistència financera i cultural que siguin obertes a tothom però que deixin enrere el paradigma de la superioritat moral i l’evangelització nacional infèrtil. Encara que sembli que parlem de la prehistòria, hi va haver un temps en què els catalans feien escoles immersives, ateneus i entitats de crèdit, i no “performances”.

No hi haurà independència perquè la difuminació etnocèntrica, filla d’una minorització progressiva que ens ha inoculat l’obsessió de fer de la necessitat virtut, ens ha empès a comprar els marcs administratius de l’espanyolisme i a no reconèixer amb precisió els connacionals. Si el català no és (prou) útil al món laboral però tampoc per a ser catalans, el català és una nosa que no serveix per a res. Algú que, encara que sigui secretament, t’afusellaria per defensar la teva llengua i cultura, no pot ni ha de ser reconegut com a part integrant del teu poble. Ni tan sols discursivament. Una nació i un nacionalisme sans són sempre de lliure adscripció, però tenen unes delimitacions clares. El conflicte i el dolor són preferibles a una drogoaddicció ideològica que ens desarma i que, per a més “inri”, dopa una extrema dreta que sí que és convençudament excloent.

No hi haurà independència mentre acceptem que se’ns digui “no t’entenc” o “parla’m en castellà” en un sol establiment del nostre país. El consum és una arma de poder: allà on hi posem diners, hi posem força. Si cedim davant la humiliació lingüística, si acceptem el rol de clients muts i capcots, ens convertim en col·laboradors de la nostra pròpia aniquilació cultural. El respecte es guanya quan es defensa amb dents i ungles, no quan se suplica. Que ens sentíssim almogàvers lingüístics per enganxinar de matinada la gelateria “Dellaostia” és la pedra de toc del punt de partida de la nostra autoestima: l’alçada del betum.

No hi haurà independència sense un sindicalisme nacional fort, arrelat i popular que pensi en clau de país. Un sindicalisme que representi la majoria treballadora catalana, que entengui que la nació també es construeix als centres de treball, amb la lluita contra la precarietat, batallant per un salari digne i defensant la llengua a l’àmbit laboral. Un país sense múscul sindical és un país atrofiat. Un país on hi ha sindicats -o partits- suposadament independentistes que odien més altres sindicats -o partits- als quals anomenen “reformistes” (ai, la puresa esquerranista!) que l’Estat, és un país amb poc futur. Aquest grau de pirotècnia sectària és més atribuïble a qüestions psiquiàtriques que programàtiques. L’important és tenir clar que una colla de guillats mai ha de poder decidir res sobre un fenomen potencialment revolucionari com l’independentista excepte en el cas que el que es vulgui trencar no sigui Espanya sinó el cap del moviment contra un penya-segat.

No hi haurà independència si no entenem que el poder no és “per se” ni brut, ni dolent, ni sospitós, ni feixista: és necessari. El poder, primer discursiu i després fàctic, és el que permet protegir la llengua, construir un sistema educatiu pròpiament català, decidir sobre el territori, controlar les infraestructures o gestionar els recursos. El poder pot basar-se en la “potentia” (poder fort) o en la “potestas” (poder tou) de què parlava Hobbes, però ha d’existir. Volem un Estat perquè volem coaccionar en favor del que ens sembla històricament just en comptes de ser coaccionats amb una violència física o simbòlica que es fonamenta en una injustícia primigènia. La independència va de restitució. El nacionalisme català, però, és un malalt terminal del pensament fràgil. No s’ha cregut prou un autogovern limitat i ha volgut influir sense manar. Aquesta contradicció fatal és l’ou de la serp de la davallada sense frens actual.

No hi haurà independència si no deixem enrere la fal·lera per l’autoimatge i comencem a preocupar-nos per l’efectivitat. No importa un rave si ens veuen com a valents, com a pacífics o com a demòcrates si això no es tradueix en avenços reals. L’independentisme ha donat la raó a Unamuno i ha fet de l’estètica un principi, però el món no premia els somriures, les cares pintades ni els halos de santedat, sinó els resultats. Tornem a recalcar-ho perquè els catalans, més que tossuts, són durs de closca. Tres-cents anys d’inòpia institucional no passen endebades.

No hi haurà independència perquè, per molt que alguns continuïn entestats a gravitar sobre el planeta Piruleta, l’independentisme ha frivolitzat tant amb les expectatives dels qui estaven adherits a la causa que, després de 40 anys, ni tan sols hi ha una majoria absoluta dels partits d’obediència catalana al Parlament de Catalunya. Algú sabria aportar un argument més definitiu que aquest?

Quan canviïn algunes d’aquestes condicions “sine qua non” (no calen totes, ni tampoc alhora), potser podrem tornar a parlar d’independència sense semblar una paròdia del nen autista que fa volar avions a l’aire. Però, per a això, cal una voluntat individual i col·lectiva que només demostren les nacions que ho són amb totes les lletres. No queda del tot clar que els catalans ho siguin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!