Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

L’any 1918, quan la Gran Guerra es va acabar, Trieste va passar per primera vegada a pertànyer a Itàlia. Una Itàlia que tot just portava cinquanta anys com a país unificat.

Aquesta nova situació no va ser del tot favorable a la ciutat perquè passava de ser un referent portuari cabdal en un Imperi que acabava d’esfondrar-se a ser, amb sort, el tercer o el quart port d’Itàlia després dels de Gènova, Nàpols i probablement Ostia, la zona marítima de Roma.

En els anys d’entreguerres, doncs, la situació econòmica de Trieste va recular i fins i tot hi van haver fugides de ciutadans cap a altres països més acollidors.

En acabar la Segona Guerra Mundial, però, a Trieste se li va presentar una oportunitat excepcional: els tractats que després de l’armistici determinaven el repartiment del territori d’aquella regió (uns tractats l’explicació dels quals donaria per a una altra sèrie de comentaris que no renuncio a fer més endavant) van permetre la creació del Territori Lliure de Trieste (TLT) que va funcionar fins al 1954 en una època, a més a més, molt especial ja que es vivien els inicis de la Guerra Freda.

Durant aquells anys la ciutat va estar controlada per una coalició de forces americanes i britàniques que va permetre, en el context del TLT, que la ciutat encaminés els seus esforços cap a una política d’atracció d’empreses, indústries i cervells que treballaven en el camp de la ciència i de la tecnologia.

Es podria dir que va ser com una epifania: els triestins es varen adonar que, sent com eren ja irremeiablement italians, mai podrien competir amb els indiscutibles valors artístics que des de feia uns quants segles s’havien consolidat a Itàlia i, per tant, varen saber buscar la solució (ara en diuen ‘reinventar-se’) que millor els anava per tapar un forat que fins aquell moment ningú no havia estat capaç de tapar. Una solució que, de retruc, va influir en la creació d’una universitat d’alta especialització i gran prestigi.

La vocació científica de Trieste, però, ja tenia algun antecedent il·lustre: el 1876 (quan encara pertanyia a l’Imperi Austro-Hongarès) un jove Sigmund Freud, de 21 anys, va arribar a l’Institut de Biologia Marina de Trieste amb una beca de la Universitat de Viena amb l’encàrrec d’investigar un dels grans enigmes científics d’aquella època: el sistema reproductor de les anguiles.

Val a dir que s’hi va estar un any sencer investigant amb resultats no excessivament engrescadors (l’enigma es resoldria bastants anys després) i després se’n va tornar a Viena.

En la primera dècada del segle XX el doctor triestí Edoardo Weiss, un dels deixebles més avançats de Freud, va ser l’introductor de la psicoanàlisi a Trieste i, de retruc, a tot Itàlia, que aleshores encara era el país veí.

Aquesta línia d’estímul científic es va mantenir intacta malgrat els avatars de la Història fins al punt que l’any 1971 el moviment conegut com a ‘antipsiquiatria’, que revolucionava la manera de tractar les malalties i els malalts mentals seguida fins aleshores, es va forjar en el manicomi de Trieste.

Uns anys abans, el 1964, havia obert el foc el pakistanès Abdus Salam, futur Premi Nobel de Física, amb la creació de l’ICTP (International Centre for Theoretical Physics).

I encara uns anys abans, el 1960, el batiscaf Trieste, comandat per Jacques Piccard arribava a la Fossa de les Marianes. Una empresa que va ser possible gràcies a un personatge fonamental: el triestí, d’orígens familiars espanyols, Diego de Henriquez.

En parlaré en el següent apunt.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!