Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Si algú us diu que la memòria funciona com les cireres (que quan en tens un munt i n’agafes una cauen automàticament tres o quatre més) feu-li cas perquè la metàfora és exacta. Jo mateix, després d’experimentar-ho personalment, ho he escrit unes quantes vegades en aquestes Totxanes  i avui us en posaré un altre exemple.

Després de dedicar l’anterior apunt a les cançons dialogades –amb el “Di papá” al capdavant– i quan ja pensava en com aprofitaria algunes dades que encara em queden per tal d’enllestir de forma adient la sèrie m’he adonat que havia oblidat un referent que durant la dècada dels 50 va ser importantíssim: el duet format per Carmen Morell (vegeu aquí) i Pepe Blanco (vegeu aquí). Molt populars en aquells anys i, en conseqüència, protagonistes de moltes dedicatòries dels seguidors fidels dels discos sol·licitats.

Així doncs, al preu d’allargar un apunt més la sèrie us reprodueixo “Me debes un beso”, de l’any 1958, segurament la cançó més popular del duet.

I, com és costum, tot seguit trobareu la lletra perquè vegeu amb detall com anaven les coses entre els senyors i les senyores ara fa setanta anys.

Me debes un beso

Es pagar las deudas, para todos un deber
Di lo que te debo y en el acto pagaré
No querrás pagarlo, pero yo lo he de cobrar
Si no confiesas
¿Qué deuda es esa?
Nunca la podré pagar

Ay, que me debes un beso
No te lo perdono
Me debes un beso
Me lo cobraré

No me exijas eso
Que un beso se ofrece
Y si lo mereces
Te lo brindaré
Me debes un beso
No puedes negarlo
Si puedo pagarlo
Te lo pagaré

Es virtud sublime no exigirle a una mujer
Yo no exijo nunca, y aun ganando sé perder
Con ganas del beso yo lo tengo que pagar
Si te violenta
Pagar la cuenta
Yo me quedo sin cobrar

Me debes un beso
No te lo perdono
Me debes un beso
Me lo cobraré

No me exijas eso
Que un beso se ofrece
Y si lo mereces
Te lo brindaré

Me debes un beso
No puedes negarlo
Si puedo pagarlo
Te lo pagaré

Vegeu, doncs, un exemple més de l’ambient enmig del qual el personal de la meva generació va començar a treure el nas al món que se’ns obria al davant.

Un món amb el protagonisme d’una ràdio en la qual gran part de les vicissituds de la vida quotidiana trobaven la seva plasmació en forma de cançó.

Aquesta crònica sentimental que estic intentant de fer parla, doncs, de l’època de la Tuna  –una versió casposa del món universitari, que tenia un fort paral·lelisme amb aquella definició del ‘Frente de Juventudes’ que escampàvem, és clar, d’amagat: “Niños vestidos de gilipolla, mandados por un gilipolla vestido de niño”— i de la figura arquetípica de ‘la sogra’ que entomava, la pobra, tots els penjaments i maledicències permeses en l’època (que no eren gaires); també parla de les ‘bodas, bautizos y comuniones’ (un record entranyable al restaurant Can Soteras —vegeu aquí— que fins no fa gaire ha mantingut les portes obertes) i de les madrines de bateig homenatjades per l’inevitable Paquito Jerez (amb ell començàvem, ho recordeu?) en una copla titulada “Madrina” que triomfava sobretot per Pasqua i que deia coses com: “Me llevaste en tus brazos, ay madrina, y en la frente bajo un palio de cariño me besaste. Qué alegría recordarte cada año en este día que en la ermita y en tus brazos recibí el agua bendita…”

També hi havia cançons dedicades a oficis molt concrets com, per exemple, els conductors de camions que eren uns fidels seguidors de la ràdio. No ha d’estranyar, doncs, que un altre èxit de l’època fos aquest “Amigo conductor” que l’any 1968 cantava la senyora Antonia Hernandez Peralta, coneguda en el planeta de les ‘faralaes’ i les ‘batas de cola’ com Perlita de Huelva (vegeu aquí i també aquí):

Amigo conductor

A todos los conductores
Mi voz sirva de compañía
Al ritmo de los motores
Por vuestras rutas de España
Y le pido a San Cristóbal
Nuestro patrón tan divino
Que con sus manos os guíe
Salvos a vuestros destinos
Amigo conductor

Precaución, amigo conductor
La senda es peligrosa
Y te espera tu madre o esposa
Para darte su abrazo de amor

Precaución, amigo conductor
Tu enemigo es la velocidad
Acuérdate de tus niños
Que te dicen con cariño:
No corras mucho papá

Pulso firme en el volante
Al peligro desafía
Su lema: siempre adelante
Sin descanso noche y día
Pero al fin de la jornada
Te esperan con alegría
Y te llenarás de orgullo
Al decir: misión complida

Precaución, amigo conductor
La senda es peligrosa
Y te espera tu madre o esposa
Para darte su abrazo de amor

Precaución, amigo conductor
Tu enemigo es la velocidad
Acuérdate de tus niños
Que te dicen con cariño:
No corras mucho papá

Homenaje a mi amigo conductor
Es mi cante un homenaje
Le deseo de corazón
Buena suerte y buen viaje
Y vaya en gracia de Dios

Vaig acabant, però no puc deixar de banda una frase que cantava l’Ovidi a “L’Escola de Ribera”: “El resultat era un, la jugada era perfecta”.

La idea que hi havia al darrere de tot plegat era inequívoca: uniformar-nos.

Érem així, venim d’allí… però ens n’hem acabat sortint amb força dignitat (em sembla).

I dic això perquè enmig d’aquell monolític sistema de propaganda de tant en tant hi havia escletxes per on s’escolava alguna contradicció com la que protagonitzarà el proper apunt.

El que tancarà definitivament —ho prometo— aquesta sèrie que m’ha tingut força entretingut aquest mes d’agost carregat de temperatures infernals.

(Continuarà –i s’acaba!– aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!