Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de març de 2020
3 comentaris

70.

L’any passat acabava la meva tradicional Totxana d’aniversari (aquesta) dient això:

“Podria explicar unes quantes activitats més –estrafent el que deia aquell miserable, “los jubilados hacen cosas”— però em sembla que ho hauria de deixar aquí. Som a prop de les vuit del vespre i encara em queda feina a enllestir. L’any que ve, amb els setanta, festa grossa. Espero…”

Escrivia aquest final -en el qual deia que, tot i l’hora que era, encara em quedava feina per enllestir- com a cloenda d’un apunt en el qual vaig explicar les coses que vaig fer aquell dia. Un dia feiner –per bé que festiu per l’A. i per mi–  que va ser tan mogut com qualsevol altre.

Les coses han canviat, però.

Poc i molt.

Poc perquè, certament, aquell miserable que deia que ‘los catalanes hacen cosas’  ja no governa, però tranquils que n’hi ha d’altres –tant a la Moncloa com a la Zarzuela— que s’han proposat d’arribar al mateix nivell de misèria moral, com a mínim. Almenys pel que fa als afers relacionats amb Catalunya i amb les ganes que aquí tenim de perdre de vista a tota aquesta llopada.

I molt, han canviat, perquè contra tot allò que fa dotze mesos ens podíem imaginar un virus té a tothom confinat a casa per un temps indefinit.

Escric aquest apunt hores abans que comenci l’aniversari perquè vull que quedi penjat, com tots els altres, entre les dues i les tres de la matinada, tot i que no descarto d’afegir-hi coses al llarg del dia com he fet en alguna altra ocasió.

Són dies complicats, els que ens toca ara de viure. Carregats d’hores en aparença buides però que si les sabem aprofitar poder donar molt rendiment. He de confessar que el fet de romandre a casa no em crea gaires angúnies ja que, normalment, surto poc. I quan ho faig és per fer gestions amb la moto o, per no fer enfadar els metges, caminar una estona. El cert, però, és que des de fa molts anys –vaja, des que em vaig jubilar el desembre de 2013— gairebé tot el que necessito fer puc fer-ho a casa.

L’únic element negatiu (i molt!!!!) de tot plegat és que només podem veure la nostra neta a través del mòbil. Una pena que, com he dit més amunt, no sabem quant de temps durarà, que és el pitjor en aquestes situacions de separació i enyorament. Suposo que de tot plegat en sortirà, tard o d’hora, alguna carta de les que de tant en tant li vaig escrivint a la Mila (vegeu-les totes aquí) però això, és clar, ara resoldrà poques coses.

En fi… Són dies de llegir molt, d’escriure també molt, de preparar apunts per a aquest Bloc amb data de publicació més llunyana, d’endreçar papers, arxivar retalls, resoldre l’encreuat diari del Senyor Ventura a l’Ara, fer algun sudoku per mantenir el cervell en guàrdia permanent o esporgar la biblioteca de llibres que ja no m’interessen per deixar lloc a la tongada (ara interrompuda, ai las) de novetats que solen arribar a casa quan s’acosta Sant Jordi.

Pel que fa a la televisió –mirar un munt de DVD’s que tinc pendents o entrar en la galàxia de les sèries– calculo que acabarè arribant-hi, però sense presses ni neguits. Per desgràcia, em sembla que del que no farem curt serà de temps…

És també moment de pensar en els dos viatges a Itàlia que en els propers mesos teníem planejats (un, el del mes de juny, amb la Mila a Venècia: la seva estrena italiana; l’altre, el maig, a la Pulla) i que em sembla que ens haurem de pintar a l’oli. I d’estudiar cada dia una miqueta d’italià en pla autodidacte tot llegint Gabriele Romagnoli a La Repubblica (vegeu aquí, aquí i també aquí).

Temps també per repensar un munt de petites coses quotidianes que fins ara donàvem per descomptades i que condicionaven les nostres conductes i hàbits. No cal que m’embranqui en conceptes d’alta filosofia: de moment el menjar i altres subministraments bàsics estan garantits però, ¿què passa per exemple, si ens quedem sense piles per a la ràdio, el comandament a distància del televisor, el teclat sense fils del PC o algun altre aparell que encara les necessiti per funcionar? ¿o quan se’ns acabi el cartutx de tinta de la impressora?

Suposo que una de les primeres conseqüències del que estem vivint és la reformulació de tot allò que fins no fa res consideràvem necessari. I ja veieu que no parlo de grans coses: piles, tinta…

Temps, al cap i a la fi. Tot és qüestió de temps, la paraula que, conjuntament amb ‘coronavirus’, monopolitza els nostres dies. Paciència i ànim, doncs. I, si pot ser, adonem-nos del que estem vivint perquè se’n parlarà llargament, n’estic segur. Tan segur com que, d’aquesta, sortirem diferents de com hi hem entrat. Millors, espero…

Pel que fa a mi, ara que ja soc de ple en el col·lectiu de les ‘persones de risc’ (sense patologies prèvies, però; que consti), us asseguro que faré bondat però, alhora, m’esforçaré al màxim perquè tot acabi bé.

(I si, de passada, amb tota aquesta brega aconseguim que el borbón i tota la borbonalla fotin el camp –ep, després de tornar tot el que han robat– la neteja, Laus Deo, haurà estat completa i els sacrificis, una mica compensats).

  1. Per molts anys, sr. Isern! I moltes gràcies per aquests articles, que són un plaer.
    Espero que aviat en tornarem a veure a la Plaça de la Vila.

  2. Molts d’anys, Mestre Isern. Quan hom setanteja ha de ser tractat amb certa veneració. Esperem que passi la torbonada, i que ho puguem celebrar sense massa estralls….
    Una abraçada cordial (a 1 metre de distància!)
    Víctor Bocanegra

  3. Per molts anys Joan: ja formes part (com jo i amics en comú) del club dels 70. Esperem que un dia puguis celebrar els 80 amb el cervell tan clar com ara.
    Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!