Totxanes, totxos i maons

Un plat amb trenta-tres cigrons

(Article publicat a Vilaweb el 4 de març de 2025)

(vegeu-lo també aquí)

Fa pocs mesos vaig saber que Ramon Solsona preparava un nou llibre per a Sant Jordi i me’n vaig alegrar perquè les coses que escriu Solsona gairebé mai no em deixen indiferent. Més cap aquí vaig saber, a més a més, que el tema del llibre eren els seus records d’infantesa al barri barceloní de Gràcia –més concretament, la zona compresa entre la plaça de Lesseps i la plaça del Nord, amb els Lluïsos i la Salle– i el meu interès va augmentar per una raó molt personal: Ramon Solsona va néixer el 7 de febrer de 1950; és a dir, cinc setmanes abans de la meva arribada al món, i, tot i que les infanteses respectives varen transcórrer per escenaris diferents –el meu barri era el d’en Terenci: la Ronda i el carrer de Ponent–, Solsona ha anat deixant durant la seva obra prou pistes per a fer-me pensar que compartim un bon gruix de records comuns, una educació sentimental molt similar.

Normals, a pesar de tot

Una educació sentimental l’apoteosi de la qual és, sens dubte, aquest deliciós i aromàtic ‘El carrer de la xocolata’ que acaba de publicar Edicions Proa. Per començar, la dedicatòria és inequívoca: “A la nostra generació. A pesar de tot, hem sortit bastant normals”, paraules que evoquen de seguida aquell “amb aquests coneixements, què es podia esperar de nosaltres?” que Serrat cantava a “Temps era temps”.

El carrer de Bellver va del Torrent de l’Olla fins a Verdi i el 1950 era un carrer amb olor. De xocolata, més concretament, perquè a la cantonada hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo i que el 1945, amb el nom de Nutrexpa, va posar en circulació el popularíssim Cola Cao. Precisament allí, en aquest “carrer de la xocolata”, és on va anar a viure la família Solsona-Sancho i els seus quatre fills: l’Assumpta, en Ramon, en Carles i en Pep, nascuts entre 1949 i 1953. És el temps d’una Barcelona que a poc a poc s’allunyava dels moments més sinistres de la postguerra, un temps de vida als barris plena de complicitat amb els veïns, amb les botigues, amb el món de fantasia de les cançons i els concursos de la ràdio i amb l’aprenentatge, al carrer i als patis, dels primers rituals de comunicació i socialització.

Solsona evoca el temps del Seat 600, de les llibretes d’estalvis i de les lletres de canvi, de la ràdio de ‘Taxi Key’i ‘En busca del culpable’, del ‘Teatro invisible’ i, sobretot, de ‘Tambor’, el conte per als infants de cada migdia poc abans de l’hora del dinar i de tornar a l’escola. També recorda el primer televisor, el magnetòfon Ingra i les motos Sanglas amb sidecar, el cinema del dissabte –sessió contínua amb sopar fred familiar a les fosques dintre de la sala–, la missa del diumenge –mantellina, dejuni i abstinència–, la Croada del Rosari en Família del Pare Peyton (“La família que reza unida, permanece unida”) pels carrers de Barcelona, el Domund i el paper de plata per als negrets de l’Àfrica, els penellons, els teleclubs i els Premis a la Natalitat, aquell inefable “Boleto Verde” que cada setmana repartia diners amb el lema “El abstemio no tiene premio”, les mitges de niló –popularment “nàilon”, molt cobejades perquè no s’hi feien carreres–, les visites al Tibidabo amb un TBO escapçat en una punta de regal per als més joves, el respecte als avis, el paper subaltern de la dona –i de les nenes: elles anaven a costura, els nens a estudi– i un munt de records i històries més que configuren un retrat en blanc i negre molt fidel de com era el país aleshores. O, si més no, de com era la vida als barris de Barcelona.

Llenguatge i sentit de l’humor

La cura pel llenguatge i el sentit de l’humor, dos atributs que caracteritzen tota l’obra de Ramon Solsona, també és present a les pàgines d’El carrer de la xocolata. Amb una mirada amable, l’autor deplora alguns usos moderns que no milloren el que s’havia dit sempre: ficar (per posar), parafernàlia (per faramalla), banda (per conjunt), interlocutar (per parlar), pícnic (per fontada), ictus (per atac de feridura), fleca (per forn) o tribut (per record i homenatge) i més.

També recupera expressions “d’abans” –d’aquelles que fan enfadar el corrector automàtic de l’ordinador–, com, per exemple, ser un Jaimito, tenir relacions, declarar-se i demanar la mà de la noia estimada, ser un malandando, fer un ingrés a la Caixa d’oros o tenir palica. I mots com manguera, mansana, els hermanos, borrador, merendero, fiambrera, passillo, recados o tocineria.

També hi trobem una pila de marques comercials que ara són ja arqueologia, com l’Oftalmol Cusí, amb el got de vidre fosc que s’adaptava a la forma de l’ull per a fer-ne les cures, el joc del Palé, succedani del Monopoly, ambientat en els carrers de Madrid, l’Arena Diamante, una terra d’escudella un pèl més sofisticada que en els anuncis pregonava estar “al servicio de la mujer espanyola”, o, parlant de succedanis, la Zarzaparrilla 1001, que venia a ser la Coca Cola dels pobres.

És evident que ‘El carrer de la xocolata’ no sorgeix com un bolet en el trajecte literari de Ramon Solsona. Per aquestes planes hi trobem reminiscències d’aquell deliciós narrador en primera persona de ‘L’home de la maleta’ que va guanyar el premi Sant Jordi de Novel·la del 2010, de les ‘Marques que marquen’ (Pòrtic, 2015) i de les col·laboracions que durant unes quantes temporades va fer en programes de ràdio com La paraula del dia i Entre paraules, encaminades a popularitzar mots catalans poc o mal coneguts.

Àlbum de fotografies

Arribat en aquest punt, no se m’escapa que algú pot pensar que ‘El carrer de la xocolata’ és com aquells àlbums de fotografies en blanc i negre i vores irregulars de la nostra infantesa que, en principi, fan gràcia als de la família, als amics de llarg recorregut i a poca gent més. Entenc la reticència però no la comparteixo, sobretot després de llegir el capítol final, titulat “Una selfie de família”, en què Ramon Solsona fa una sèrie de consideracions tan vàlides per als qui ara circulem per la setantena com per als qui encara viuen l’adolescència. A la vista d’una fotografia dels pares amb els tres fills (el quart ja era en camí), comença explicant-nos que “sense memòria no ets res” i tot seguit reivindica la necessitat d’agafar la nostra gent gran i d’estirar-los la llengua per prendre nota de les seves vivències. Gràcies a això Solsona va tenir accés a alguns records colpidors de son pare que no havia explicat mai, com el plat amb trenta-tres cigrons que algú li va donar quan, exhaust i afamat, es batia en retirada al final de la guerra. Trenta-tres cigrons, ni un més ni un menys, que aquell home va portar tota la vida clavats al cervell.

Cap al final d’aquest esplèndid capítol, Solsona hi torna: “Les vivències i els records són una munició literària de primera. Algunes anècdotes i situacions que aplego aquí les he fet servir en les meves novel·les convenientment reelaborades. La llista és llarga, però no té cap interès; la diferència és que ara em venia de gust compartir vivències i records reals, sense desfigurar-los.”

Tan senzill i tan complicat com això.

Tan potent com la memòria mentre no ens abandona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!