Totxanes, totxos i maons

Me’n recordo de la meva gran sorpresa quan en els primers anys seixanta veia que les sèries de televisió (‘Bonanza’, per exemple) passaven els crèdits al final de cada episodi.

Exactament a l’inrevés de com ens havíem acostumat a veure en el cinema, que sempre projectava els crèdits al començament de la pel·lícula.

Cosa que permetia que tan bon punt vèiem a la pantalla, una hora i mitja després, la frase “The end” sabíem que la màgia s’havia acabat i que ja podíem alçar el cul de la butaca.

Després les coses es varen barrejar/complicar i, tant al cinema com a casa, l’estona en què els crèdits es projecten demana a més a més la nostra atenció perquè sovint, mentre les lletres van dient-hi la seva, és convenient no perdre de vista la pantalla perquè ‘hi passen coses’.

‘Coses’ que poden afectar i complementar el sentit de tot el relat que ens han explicat fins a aquell moment.

The End

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!