Totxanes, totxos i maons

Cada dos divendres l’edició de Girona del diari El Punt Avui publica en la secció ‘Mirades’ un article d’opinió del veterà Josep Valls Grau (Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1944) que procuro llegir tan bon punt la jornada comença i ja es pot trobar a la pàgina web del diari.

Són articles no gaire llargs però carregats de saviesa que projecten una mirada plàcida, positiva i carregada de bonhomia sobre les petites coses que ens envolten; sobre allò que en diem la ‘humil quotidianitat’ i que a mi, a aquelles hores matineres, em resulten summament energètics i estimulants. Tant, que m’he atrevit a suggerir a alguns responsables del diari que conec que facin tot el possible perquè els lectors barcelonins el puguem trobar també en l’edició que arriba als quioscos de les nostres contrades.

Pels seguidors de les Totxanes el nom de Josep Valls –home d’extensa cultura i intenses vivències– no és pas estrany perquè en els darrers anys ha estat el protagonista d’uns quants apunts (vegeu, per exemple, aquest i aquest altre) ja que, per motius de la seva feina al Motel Empordà de Figueres, va tenir l’oportunitat de conèixer de molt a prop Josep Pla en els darrers anys de la seva vida. I, com a saborós fruit d’aquests contactes, ens ha deixat uns quants llibres amb transcripcions de les converses que mantenia amb l’escriptor. Uns llibres escrits amb prou talent i traça com per aconseguir que qui els llegeix percebi millor que enlloc la veu i les maneres de captenir-se de l’homenot de Llofriu.

Us transcric l’article del divendres passat en el qual tocava un tema que els que ja estem en la setantena vivim molt de prop: de quina manera ens ho muntem per conviure el millor que podem amb les xacres i entrebancs propis de l’edat. Llegiu-lo perquè em sembla que us agradarà.

(com sempre, els destacats en vermell són meus)

Com estàs?

(Article de Josep Valls publicat al Punt Avui del divendres 20 de setembre de 2024)

(Vegeu-lo també aquí)

Aquesta ja no és, a la meva edat, una forma de cortesia, sinó una genuïna pregunta mèdica. I em penso que passem massa temps a parlar de la nostra salut. És evident que el cos i el seu funcionament és un assumpte cabdal: petits desperfectes, panes i avaries diverses a dalt o a baix, a la dreta o a l’esquerra, davant o darrere, dolors sobtats, el declivi i degradació de la carcassa corpòria, tot això i més ens obliga a anar aprenent com portar la vellesa. Però d’aquí a fer-ne un tema essencial de converses, evocar-ho a cada trobada, un que explica els capricis de la pròstata; l’altre, les agrors del païdor; aquell de més enllà, la fluixesa galopant de les cames, la minva d’audició… Ben pensat i mirat, tot això no pot pas ser bo per a la moral. A la pregunta “Com estàs”, hi responem amb més o menys gràcia i/o convicció: “Bé, anar fent… i tu?”. Aleshores aprofitem per detallar a l’interlocutor les últimes falles del cos, i ens planyem de les agressions i del “treball” que el temps ha fet en nosaltres. El gran periodista i escriptor Bernard Pivot (1935-2024) diu que amb el temps les coses s’apilonen, però (no cal traducció) hem de “mettre de l’eau dans notre vin”, “mettre une sourdine”, “mettre un bémol”… que no ens hem d’escalfar ni esverar per un conflicte, que no ens hem d’enxerinar per una equivocació, que cal deixar de banda els ingrats i els dolents… vaja, que l’oblit hauria de ser l’última etapa de la venjança. I encara: hem de mostrar més humor davant el que passa, tot no és pas tan greu com creiem en principi, recomana deixar-nos anar i prendre distància amb les notícies. Posar espai davant el que veiem al telenotícies és com un acte filosòfic: a vint anys un s’hi aferra, per convicció. Als vuitanta, hom se’n deslliga. Per saviesa. Un altre tema recurrent és allò de “abans era millor”. Ho afirmo: abans hi havia més educació, la galanteria no era masclisme, la reflexió i la prudència no eren tingudes com una pèrdua de temps, l’èxit suscitava menys enveja, el català estava molt menys podrit d’estrangerismes, fruites i verdures eren de temporada, etc. Ara, a la pregunta “com estàs”, m’he acostumat a respondre: “Bé… o potser vols que t’ho expliqui?” El preguntador riu i la conversa es capgira, canviant immediatament de tema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!