Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

26 d'abril de 2021
0 comentaris

Armènia: crònica d’un genocidi (un article de La Repubblica).

Sens dubte una de les grans notícies del cap de setmana ha estat (vegeu aquí) el reconeixement del president USA Joe Biden de l’existència del genocidi practicat per l’Imperi Otomà (Turquia, vaja) contra el poble armeni el 24 d’abril de 1915 (tot i que ja venia d’abans i, dissortadament, va durar set anys més).

La vigília de l’aniversari, quan encara no s’havia fet públic el pronunciament de Biden, el diari italià La Repubblica publicava un article d’una diplomàtica italiana descendent d’armenis supervivents que em va semblar que valia molt la pena de publicar en aquest Bloc.

Els seguidors veterans d’aquestes Totxanes saben que el genocidi armeni ha estat un tema sobre el qual he parlat en diverses ocasions fins al punt que fa sis anys vaig escriure un apunt recopilatori (aquest) de totes les referències que havia aplegat fins a aquell moment… i una carta a la meva neta sobre el mateix assumpte (aquesta) que segurament us sorprendrà.

Llegiu ara l’article:

Armenis. Cròniques d’un genocidi

(Publicat el 23 d’abril de 2021 al diari La Repubblica)

Fa exactament 106 anys començava la primera massacre d’un poble -l’armeni- per al qual no hi ha hagut encara justícia. L’autora, filla d’un supervivent, diplomàtica italiana, anteriorment ambaixadora a Damasc i representant permanent de les Nacions Unides a Ginebra, recorda aquell horror.
LAURA MIRACHIAN

Avui, 24 d’abril, commemorem el Metz Yeghern, el Gran Mal, com li diuen els armenis, i res no pot superar l’eficàcia dels testimonis directes: “Sortiu, amagueu-vos al jardí… les tres nenes es posen a redós del mur, Sirarp, les més gran, reté la respiració mentre mormola ‘no feu soroll’, després sent remor de passes a l’espigó que arriba fins al mar, les passes s’allunyen, Sirarp alça el cap damunt del mur, veu a sa mare caminant amb les mans lligades a l’esquena seguida d’un grup de soldats armats, algú dona una ordre, un soroll estrident de fusells i un cos que cau al mar…” Esmirna, setembre de 1922. Històries familiars. Giacomo Gorrini, Cònsol General d’Itàlia a Trebisonda, escriu: “Era tan angoixant haver d’assistir a les execucions en massa de criatures inermes, innocents, com la pena de veure passar multitud d’armenis sota la finestra i davant de la porta del Consolat, de sentir com ens demanaven auxili, sense qui ni jo ni ningú poguéssim fer res per ells.”  Trebisonda, 1915.

No fa gaire va aparèixer a les llibreries italianes un llibre, ‘Killing Orders’, d’un autor de nom turc gairebé desconegut: Taner Akcam. La diàspora armènia a Itàlia es va sorprendre en veure que les ‘ordres de matar’ es referien al genocidi armeni de 1915-22. Taner Akcam ha aplegat en el seu volum documents històrics originals, coneguts i desconeguts, que són la pistola que encara fumeja contra el negacionisme i la desinformació. Escrits de Talat Pascià, ministre de l’Interior de l’Imperi Otomà i després un dels líders del moviment dels ‘Joves Turcs’, adreçats als governadors de les perifèries en els quals ordenava matar, i fer-ho sense cap pietat. ‘Qualsevol excés en la crueltat no serà considerat crim’, assegura. I després repeteix les recomanacions: ‘No tingueu cap escrúpol de consciència i no feu distincions entre homes, dones i infants, amb independència de com siguin de cruentes les modalitats de la destrucció.’

De tot plegat emergeix l’existència d’un disseny lúcid, racional, persistent i determinat fins al més mínim detall. Iniciat a partir de 1894 amb les massacres del Soldà Abdul Hamid. El mateix disseny que anys a venir farà dir a Hitler amb to de befa –¿qui se’n recorda avui del final que varen tenir els armenis?– mentre planificava el genocidi dels jueus. I, alhora, emergeix la resistència d’uns pocs funcionaris a l’hora de complir les ordres, sigui per una reacció humana o per negligència; emergeix també la confusió entre la insistència de les autoritats i la corrupció que s’amagava darrere de l’aparent conformitat. Emergeix la burocratització extrema per donar a l’aniquilació violenta d’un poble l’aparença d’un operació ordinària de desplaçament emparat en la llei. I la complicitat dels oficials alemanys presents a Anatòlia, mirant cap a una altra banda o fins i tot col·laborant-hi, tal com es desprèn dels relats periodístics de l’època.

S’entén sobretot que les ordres de deportació cap els ardents deserts de Deir-El-Zoor són només una indicació formal, un fals objectiu. El veritable objectiu és que els armenis no arribin mai a Deir-El-Zoor, que es morin durant el trajecte de fam, esgotament, malaltia o violència. Hi arribaran ben pocs. El meu pare en serà un d’ells, un infant sol, únic supervivent de tot el clan familiar i de les marxes extenuants sense aliments ni aigua. Al final de la seva vida va escriure: ‘… un dia, en un país àrab, vàrem trobar uns soldats que ens varen acollir bé, ens varen donar tot l’arròs que vàrem voler, què n’era de bo!’ El país àrab era la Síria otomana, que temps després erigiria en aquell lloc un senzill monument de record, destruït després per Estat Islàmic.

Taner Akcam viu ara als Estats Units. ¿Com ha aconseguit reconstruir la veritat? Verificant escrupolosament documents originals cedits en acabar la guerra per Naim Efendi, funcionari turc que treballava a l’Oficina de Deportacions d’Alep, a un tal Aram Andonian, escriptor armeni supervivent, i dipositats finalment a l’arxiu del sacerdot catòlic Krikor Guerguerian conservat a Beirut i al qual Akcam ha tingut accés. Però mai s’ha fet justícia davant de tantes atrocitats, als armenis els ha mancat allò que pels jueus va representar el Tribunal de Nuremberg. Per voluntat de les Potències Aliades guanyadores i de la nova Turquia, sorgida de les cendres de l’Imperi Otomà després del rescat de Kemal Ataturk. Aquella ‘Armènia wilsoniana’ somiada en algun moment desapareix dels mapes, conjuntament amb el territori que s’havia de destinar als kurds, després del Tractat de Sèvres de 1920 i del Tractat de Lausana de 1923. I de retruc, els armenis de Turquia desapareixen també. El desarrelament arriba fins a la destrucció d’esglésies i pedres simbòliques per eliminar qualsevol vestigi d’aquella identitat cultural.

Fins avui, en la regió del Nagorno-Karabakh perduda per Armènia en les lluites del passat setembre. En un admirable discurs de juliol de 2018 -pronunciat, per cert, a Bakú– el President Mattarella va dir: ‘L’acolliment i la tolerància entre persones de cultures, ètnies i confessions diferents són valors irrenunciables… només practicant el diàleg amb ‘l’altre’ estarem en condicions d’ampliar els nostres horitzons, comprendre la sensibilitat dels diversos pobles i construir el bé comú de les nostres societats’. El genocidi és reconegut avui com a tal per una trentena de països, la majoria europeus, entre els quals Itàlia. El Papa Bergoglio es va pronunciar el 2015 en ocasió del centenari. Va ser el primer genocidi de l’era moderna. Després va ser el torn dels jueus i, avui, el de tants altres massacrats en terres d’Àfrica, Àsia o altres bandes. Morts sense nom.

En aquest temps de pandèmia i de crisi, en el qual tots lluitem per la supervivència i els drets humans retallats, les guerres llunyanes tendeixen a passar a una segona línia. Esdevenen marginalitats relegades només a les crides humanitàries dels voluntaris o a les veus poc escoltades de la religió. I tanmateix, pandèmia, negació dels drets i conflictes tenen una matriu comuna, són fruit del mateix desequilibri violent. Així ho reconeix l’Agenda 2030 de la ONU per a un Desenvolupament Sostenible, acollida el 2015 per tot el món, quan posa de costat i amb el mateix grau d’importància els objectius socials, la salut, la instrucció i la lluita contra la pobresa i les desigualtats amb l’objectiu de recuperar el planeta. Dit amb unes altres paraules: reconèixer els drets de les persones i les identitats culturals dels pobles, practicar el diàleg per una convivència civil i respectar la natura que ens envolta significa resoldre aquest profund desequilibri i restablir les condicions de vida per a aquesta i les futures generacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!