Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de novembre de 2019
0 comentaris

47 (i 52) (setantena carta a la meva neta).

Estimadíssima Mila:

Aquest any el ritual de cada 30 de novembre a més a més de compartir-lo amb la seva habitual destinatària el comparteixo, en la distància, també amb tu. És, com pots veure, un ritual encapçalat per dos parells de xifres. El primer indica els anys que tal dia com avui es compleixen des que la teva àvia i jo ens vàrem casar. El segon, que va entre parèntesi i és sempre superior en cinc unitats a l’anterior, es refereix als anys que ella i jo vàrem festejar. Vull dir amb això que la teva àvia i jo vàrem tenir l’humor de casar-nos el dia de 1972 que feia exactament cinc anys que havíem començat a sortir, el 1967.

Repasso el que he escrit fins aquí i m’adono que sense voler se m’han escolat uns quants conceptes que segurament et sonaran estranys i que demostren, d’una banda, que el temps -no oblidem que parlo de mig segle- és un implacable triturador de costums i, de l’altra, que la teva àvia i jo hem tingut la fortuna de viure’l, aquest mig segle, superant de manera bastant satisfactòria la majoria dels reptes i canvis que la vida ens ha anat presentant, ja sigui com a persones individuals, com a parella o com a membres de la societat en què vivim.

Em refereixo a conceptes com ‘casament’, ‘matrimoni’, ‘festeig’, ‘parella’ o ‘mig segle junts’, que es poden relacionar amb altres de la mateixa branca temàtica i igualment importants com ‘fidelitat’ o ‘família’ que també han experimentat unes quantes modificacions de gruix entre l’època que l’àvia i jo érem joves i avui, quan som a punt de liquidar el 2019 i entrem en la setantena.

No passa res, però. En el fons deu ser allò que la gent gran solem definir com ‘llei de vida’. Una llei a la qual ens hem anat adaptant de la millor manera que hem estat capaços i que confirma una cosa que juraria que ja t’he comentat en alguna carta anterior: la teva àvia i jo pertanyem a una generació que no dubto a qualificar-la de privilegiada i única en tota la Història: és la generació que ha conegut més canvis transcendentals al llarg de la seva vida. Uns canvis de tota mena -tecnològics, mentals, espirituals, socials, de relació, de conceptes com el benestar, etc…- que han posat en crisi el sistema de referències vigent fins no fa gaires anys. I tanmateix aquí estem: aguantant el ritme dels dies i mirant el futur amb ganes, de cara… i amb curiositat.

M’apresso a dir també que ni l’àvia ni jo arribem als extrems que el savi Jacques Brel cantava a ‘Les vieux amants’“Finalement, finalement / Il nous fallut bien du talent / Pour être vieux sans être adultes”— però, vaja, tampoc fóra just que ens queixéssim.

No ens podem queixar perquè encara avui som capaços de planejar projectes una mica bojos (ara mateix en tenim un sobre el qual no t’avançaré res, però que estic segur que d’aquí a uns anys, quan llegeixis aquesta carta, sabràs perfectament a què m’estic referint). No hi busquis receptes màgiques, en això. Tot és molt més senzill i es redueix a saber viure el present sense renunciar a mirar cap el passat, però fent-ho sempre de manera que serveixi per tirar endavant, no per fer recompte de baixes ni per veure quines forces ens acompanyaven aleshores i ara ja no.

Et poso un exemple del que intento dir-te. És d’aquest mateix estiu, dels primers dies de setembre. Feia poc que havies tornat de les vacances amb els avis bretons i esperaves el dia que començava el curs a l’Escola. Anàvem en un autobús per Pare Claret i, com sempre, l’àvia i tu sèieu juntes: ella explicant-te un conte i tu seguint-lo atentament. Jo seia just al davant vostre i, silenciós, us contemplava ben cofoi. Tot d’una, potser de resultes d’un gest seu o d’una inclinació concreta del cap mentre et parlava, en el meu cervell es va superposar, amb la imatge de l’àvia a l’autobús, la imatge d’aquella noieta de cabells curts i negres de fa exactament cinquanta anys -aquell estiu de 1970, mentre jo feia la ‘mili’, va tallar-se els cabells i va eliminar el serrell que havia portat fins aleshores-, la noieta amb la camisa de quadres, mirada inquisitiva, rialla mig insinuada i dos dits a tocar de la galta que vaig retratar davant de l’església de Sant Feliu de Girona en una fotografia en blanc i negre que és sense cap mena de dubte la millor que li he fet mai i que encara avui contemplo amb sentiment i admiració.

Potser el secret d’haver sabut superar tants canvis consisteixi en aquesta facilitat, encara, de saber veure d’on venim i de valorar tot el que hem transitat l’un al costat de l’altra durant la pila d’anys que han transcorregut.

Ja sé que els temps avancen molt de pressa, però em costa creure que tot sigui susceptible de mutació i de canvi perpetu, que no quedi res de pòsit. Si més no, perquè m’entenguis, el que desitjo profundament és que algun dia, d’aquí a molts anys, al teu costat hi hagi algú que sàpiga mirar-te amb uns ulls capaços de veure -i agrair- tot allò que hauràs estat tu a la seva vida. Algú que, com jo vaig fer en silenci aquell dia a l’autobús, aprofiti l’ocasió per donar les gràcies a la Fortuna (o a qui correspongui) per haver-me sabut tocar tan encertadament el front amb la seva vareta màgica. Eterna.

—————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!