Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes saben que cada 30 de novembre escric un apunt de tema únic i títol numèric. És la data que l’A. i jo celebrem un doble aniversari important el del dia que vàrem començar a sortir junts (30 de novembre de 1967, cinquanta anys) i, cinc anys exactes més tard, el del nostre casament (30 de novembre de 1972, quaranta-cinc anys).
(Glups! Cada vegada que escric “sortir junts” i “casament”, dos conceptes que les generacions actuals deuen considerar gairebé material de museu, m’adono de com passa el temps. I per corroborar-ho us he escrit entre parèntesis les dates completes que commemorem i que es remunten a una època del segle passat en la qual molts dels qui em llegiu ara potser no havíeu ni nascut. Reglups! )
Com haureu vist, però, la novetat d’enguany és l’aparició d’un nou i enigmàtic parell de xifres que explicaré tot seguit. Abans, però, deixeu-me que digui –perquè quedi convenientment enregistrat per a la posteritat d’aquests apunts– que el programa que tenim previst ens porta a agafar a primera hora del matí un tren d’aquells que van tan de pressa fins a Girona amb la intenció de visitar l’exposició que s’acaba d’inaugurar al Museu d’Art –a tocar de la Catedral i del Museu Episcopal— dedicada a la pintora georgiana Olga Sacharoff (vegeu aquí) morta ara fa cinquanta anys.
De passada, si els horaris ens ho permeten abans de pujar al tren que ens tornarà a casa –i de dinar com només es menja a Girona, és clar– mirarem si la Fundació Rafael Masó (vegeu aquí) és oberta i podem visitar l’edifici. Si no, ho farem un altre dia, que ni a l’A. ni a mi ens calen gaires pretextos per anar a la ciutat de l’Onyar (i del Galligants, el Ter i el Güell). Queda dit.
Pel que fa al 40 que completa el títol de l’apunt d’avui la solució és molt senzilla: són els anys que aquest desembre farà que l’A. i jo vivim a Pompeu Fabra, un carrer bastant tranquil a tocar del Parc Güell i un pis en el qual han crescut els dos nois de casa, ha pres possessió del seu espai la nostra néta i va viure dos anys de plàcida vellesa l’estimat Pancho (un gat inoblidable).
Un pis que segurament ja no abandonarem fins que ens toqui canviar de domicili per a l’eternitat.
Entremig, però, estic segur que celebrarem una llarga tirallonga de trentes de novembre (amb els apunts commemoratius de rigor penjats aquí), de viatges a Itàlia, de passejades per Girona i un munt de coses més perquè tot i que l’A. i jo ja podem presumir d’una certa solera i veterania, no llancem la tovallola. Que encara no ho hem vist tot…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Us desitjo un feliç i doble aniversari. Sou una parella entranyable i uns grans amics. Com no podia ser d’altre manera – ens coneixem de far molt d’anys – veia que feu una celebració cultural i gastronòmica. Quaranta anys son molts anys. I us veig tan enamorats com el primer dia en que ens vàrem conèixer.
A nosaltres, la MT i jo, ens falten tres anys i mig per fer els 50. Tota una eternitat. No se si hi arribarem, però si això fos, m’hauré de pensar molt bé el tipus de celebració que farem ( i que a ella també li faci il•lusió)doncs, si tenim salut, m’agradaria fer-ho “a lo grande”.