Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de novembre de 2014
1 comentari

42 (i 47).

Com ja és conegut pels habituals d’aquestes Totxanes (després de tant de temps fent paret m’imagino que algun n’hi deu haver, no?) en arribar el 30 de novembre evoco un doble aniversari: el del meu casament amb l’A. (quaranta-dos anys) i el del dia que vàrem començar a sortir junts (quaranta-set). Un parell de trentes de novembre de 1972 i 1967 (ens feia gràcia que coincidissin les dues dates) que ens acompanyaran mentre vivim i/o tinguem capacitat de recordar…

Estic segur que a molts dels que ara esteu llegint això uns aniversaris com aquests us semblaran cosa d’altres èpoques. On vas a parar, em direu, tants anys junts un senyor i una senyora. Quin cansament. Això ja no s’estila, home…

I, a sobre, amb un període anterior de cinc anys complets, dia per dia, de festeig i, alhora, d’acabar estudis, d’estalviar per pagar l’entrada d’un pis i d’aprofitar sants, aniversaris, nadals i reis per anar aplegant coses útils pel futur niuet: un joc de coberts que dóna el detergent Persil si aplegues uns quants cupons, unes estovalles, l’àvia que ens regala un joc de llençols…

Ara pot semblar extraordinari –estrany seria la paraula, potser– però aleshores les coses anaven d’aquesta manera. Parlo de 1967. De quan jo tenia 17 anys i, com tots els nois de 17 anys, era més aviat aturadet contemplat amb ulls d’ara. Us acabo de situar: penseu, per exemple, que quan a París encara no havia sonat l’hora del Maig del 68 l’A. i jo anàvem fent ja la nostra guerra.

I continuem.

Pocs dies després d’aquest 30 de novembre celebraré el meu primer any de jubilat. De jubilat actiu i atrafegat que els seguidors d’aquest Bloc ja coneixen. Una tònica, per cert, que no té gaire pinta de minvar en el futur més immediat: tant des del punt de vista personal (la llista de projectes i idees continua sent llarga), com familiar (l’ofici d’avis és una passada i tant l’A. com jo estem gaudint d’aquests moments irrepetibles), com col·lectiu (marxarem d’España a tota pastilla i tenim molta feina fent pinya per alçar aquest castell com Déu mana).

L’ànim, doncs, no baixa gens tot i que, en paral·lel, els aspectes mecànics de la carrosseria comencin a fer la murga. Penso en aquells refredats que ara triguen el doble a marxar, en el braç avariat des de fa massa setmanes (em sembla que la lesió es diu “colze de tennista”; té collons, jo amb dolències de tennista!), en algunes nits de poc dormir, en aquella zona lumbar que de tant en tant em recorda que també té dret a tocar la pera, en l’índex del PSA que d’un temps ençà ha agafat complex de muntanya russa… Llei de vida, al capdavall. No?

I tanmateix l’A. i jo afrontem una nova tongada de dotze mesos amb la certesa (una vegada més!) que el millor encara està per arribar. Que hi ha una pila de coses irrepetibles que estem vivint i que no podem badar perquè som uns privilegiats de poder protagonitzar-les. I que el futur l’esperem junts. Com anem fent-ho des de fa quaranta-dos i quaranta-set anys. Que aviat és dit…

———————————————————————————————-–

(*) Els anteriors apunts sobre el tema els trobareu entrant a l’apartat A. de la columna de categories d’aquí dalt a la dreta. Feu click aquí i busqueu tots els 30 de novembre.

  1. Moltes felicitats a l’A i a tu. Jo també soc d’una anyada vella,una mica més antiga, cassament a 1970, en que veiem les relacions de parella d’una manera molt diferent al juvent actual. M’identifico molt amb el que dius…excepte en que no se si és cert que el millor està per arribar en aquest mon deshumanitzat que ens ha tocat viure i que cada dia va a pitjor. Jo cerc que el millor ja ens ha passat…i en dono gràcies a Déu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!