Totxanes, totxos i maons

Avui és un dia important per mi. Important de debò. Fa ni més ni menys que 40 anys que em vaig casar amb l’A. I en fa 45 des d’aquell dia -un dijous de 1967- que, saltant-nos les classes de l’Escola Industrial i passejant per la Rambla, li vaig fer saber que em calia tenir-la a prop.

Va ser un gran dia. I una gran tria. Diana a la primera, tu. Poseu-hi la música de fons que més us plagui. Per exemple, Brel i la seva “Chanson des vieux amants” aniria com anell al dit…  (n’hi ha més)

… També alguna cosa del primer Pi de la Serra (per això que explico aquí) o un piano de Satie. Una “Gymnopédie”, posem per cas…

Dies enrere parlava amb una companya de la feina sobre aquest aniversari i, tot fent-se creus d’aquesta llarga convivència, em preguntava on era el truc. Que quin és el secret? Cap, li vaig respondre. Ja he escrit en diverses ocasions que em considero una persona afortunada i que un dels elements fonamentals d’aquesta condició és l’harmonia que tinc amb la dona amb què em vaig decidir a emprendre l’aventura. Amb ella i amb tot el que d’aquella unió ha sorgit.

Secrets? Doncs cap… O potser sí… Potser, ara que hi penso, el toc màgic que dóna sentit a tot plegat i que ha permès la joia d’aquests primers quaranta anys sigui que tant ella com jo hem tingut el talent (expressió que manllevo de Brel) de saber sortir de cada sotrac, de cada angúnia i de cada maldecap una mica més units del que estàvem abans d’afrontar-los.

L’any passat acabava el meu apunt de 39è aniversari expressant la convicció que el millor encara estava per arribar. Ho deia perquè en aquelles dates ja sabíem -tot i que la notícia estava sota secret de sumari- que cap al mes de maig arribaria la nostra primera néta. Ara ja és entre nosaltres. Una més en el clan dels Isern i dels Mérian.

La festa s’ha instal·lat a casa i s’hi quedarà molts i molts anys. De moment ja hem superat els primers 40 (i 45).

40 (i 45) que han passat tan de pressa… Tan bé…