És a dir que, com qui no diu res, la nostra història comuna es remunta a 1967. L’any que, per exemple, es va suïcidar Luigi Tenco a San Remo, que Lluïs Llach va debutar a Terrassa com a Jutge número setze, que el mític "Bocaccio" va obrir portes, que els Beatles varen editar el no menys mític "Sargent Pepper", que a San Francisco va esclatar el "Flower Power", que es va obrir a Barcelona la primera sala de cinema d’art i assaig i que els magatzems Sears es varen instal·lar a tocar de Calvo Sotelo (que és com es deia aleshores) amb un edifici raríssim que ens va deixar bocabadats ja que no tenia cap finestra. (n’hi ha més)
A la vista del que acabo d’explicar hi haurà qui dirà: "Com passa el temps!". D’altres pensaran: "Què vells que som!". Aquestes expressions no són pas errònies. En absolut. Jo, però, m’estimo més dir "Què bé que ens ha anat tot plegat!", "Quina sort que hem tingut!" i, sobretot, "Què bonic que és tot el que encara ens queda!". Per molts anys, xavaleta.
(Per si algú sent curiositat aquí teniu l’apunt d’aniversari de l’any passat)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!