Totxanes, totxos i maons

Si no ens hagués deixat a finals de 2011, aquest dissabte Enric Barbat, un dels primers membres  –el sisè, més concretament–  d’“Els Setze Jutges” compliria 75 anys.

Barbat no va ser una primera figura, però a mi sempre em va interessar la seva obra i en aquestes Totxanes n’he parlat en nombroses ocasions. Per això us recomano que entreu en aquest apunt que vaig escriure a tall de comiat tan bon punt en va arribar notícia del seu traspàs. En el text hi trobareu uns enllaços a la seva pàgina web que ja no funcionen (algú la va desactivar fa temps, però bona part dels discos són a Spotify) i els enllaços a les Totxanes que li he dedicat (aquests sí que funcionen; ho he comprovat).

El febrer de 2006 escrivia això en el tercer apunt d’una sèrie de quatre que vaig dedicar a la seva obra:

“Els últims dies de 1972 Enric Barbat ens va sorprendre amb una nova faceta: la de traductor al català de lletres de tango. La descoberta va tenir una doble dimensió. La primera va arribar en forma d’un disc amb el nom (lògic) de “Tango”, un esplèndid conjunt de tretze versions de tangos immortals com “Mano a mano”, “Amablemente”, “Chorra”, “Haragán” o l’immortal entre els immortals “Cambalache” cantades per Barbat i Guillermina Motta. La segona novetat va ser la presentació d’aquests tangos en un espectacle de cabaret del qual es va arribar a filmar un mig metratge  –a la sala Gaslight, si no em falla la memòria–  que recordo haver vist fa uns anys a TV3 en un programa d’aquests que es dediquen a recuperar vellúries perdudes en el túnel del temps.

L’espectacle “Tango” es va estrenar a la sala Martin’s  –al capdamunt dels jardinets del passeig de Gràcia–  molt pocs dies abans de Nadal. Puc datar l’esdeveniment amb aquesta precisió perquè va ser el primer espectacle al qual vàrem assistir l’A. i jo després de tornar del viatge de noces (ens vàrem casar el 30 de novembre de 1972).

Mentre escric això tinc a la vista el tríptic que feia les funcions de programa de mà. La direcció era de Mario Gas, l’espai escènic i els figurins de Fabià Puigcerver, hi havia un grup de ballarins  –entre els quals un poc conegut encara Cesc Gelabert–  i en escena, al costat de la Motta i el Barbat, l’actor Biel Moll feia les funcions de presentador i narrador. Va ser un espectacle rodó que encara avui l’A. i jo recordem amb gratitud.

Pocs mesos després, ja en 1973, Lumen va publicar en la seva col·lecció “Palabra Menor” les “Cançons de la p… vida”, el llibre que recollia totes les cançons del nostre home. Un fet que confirmava el que deia ahir: quan volia, Enric Barbat era un lletrista summament inspirat. Amb el llibre al carrer se suposa que afers professionals relacionats amb la seva feina d’aparellador el varen portar cap a Menorca… per quedar-s’hi (pel que sembla) definitivament.”

I avui, com a record i homenatge (*) a l’amic Enric Barbat us deixo la traducció al català que va fer del cèlebre tango “Cambalache”  –ell la va titular “Drapaire”—  perquè la cantés Guillermina Motta. A continuació trobareu la lletra original i així podreu fer les degudes comparacions.

I encara més: al final de l’apunt trobareu, en format You Tube, el disc complet del duet Barbat-Motta i a continuació, també en You Tube, el “Cambalache” interpretat per Carlos Gardel.

DRAPAIRE (“CAMBALACHE”)

Enrique Santos Discépolo (Versió d’Enric Barbat, 1972)

Que el món és i serà una porqueria jo ja ho sé
en el quatre-cents nou i en el dos mil també
que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèl·lics i amargats
desastres i estafats i algun home de bé
però que el segle XX és la disbauxa, ja no cal negar-ho
doncs no fa cap falta
vivim tots barrejats com una sopa
i com una tropa tots uniformats.
Avui ja no és cap problema ser recte o ser traïdor
ignorant, savi, lladre, generós o estafador
tot és igual, res és millor, tant és un burro com un professor
i si un viu en la impostura o roba per ambició
tant li fot que sigui metge, pixa-reixes, rei de bastos
cara-dura o polissó.
és falta de respecte, és un insult a la raó
qualsevol és un mec, qualsevol un senyor
mesclat amb Stravinsky va Sant Jordi i la Cocó
Capone i Napoleó, Carnera i Sant Martí
exactament igual que en la botiga fosca d’un drapaire
s’ha barrejat la vida
i ferida com ocell panxa enlaire
veus plorar una Bíblia sobre un mostrador.
Segle XX de paperassa, problemàtic i orellut
el qui no plora no mama, i el qui no roba és que és curt
tira endavant, sense mirar
que a la caldera anirem a parar
si és igual el que treballa nit i dia com un bou
que el que viu de tots els altres
que el que mata, que el que cura
o aquell que t’afaita el sou.

CAMBALACHE (1935)

Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseados.

Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador…
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón.

¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón.
Mezclao con Stravinsky
va Don Bosco y la Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín…
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
contra un bandoneón.

Siglo veinte, cambalache
problemático y febril…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás…!
¡Dale, que va…!
¡Que allá en el Horno
nos vamo’a encontrar…!
No pienses más; sentate a un lao,
que a nadie importa si naciste honrao…
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley…

IMPORTANT: En aquest You Tube trobareu TOT el disc “Tango” (mitja hora, aproximadament, de durada). Si voleu anar a “Drapaire” sapigueu que és el tall que el tanca. El trobareu a partir del minut 26’52”.

I aquí, el gran Gardel:

—————————————————————————————–

(*) No serà pas l’últim apunt que dedicaré a les traduccions de tangos del gran Barbat. Esteu avisats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!