Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 d'octubre de 2015
1 comentari

27-S: hem guanyat (i 7). Sobre desobediències i trencaments.

(La sèrie comença aquí)

Ja fa temps que no tinc cotxe però encara recordo coses de quan conduïa. Per exemple, quan arribava a un canvi de rasant.

Vas pujant amb la segona marxa posada i controlant la velocitat amb el peu damunt de l’accelerador. Quan arribes al final de la pujada i superes el canvi de rasant hi ha uns quants segons de desconcert: el motor del vehicle continua amb la configuració de quan ascendia però un cop superat el cim les exigències ja no són les mateixes. Cal posar una marxa més, alçar el peu de l’accelerador i deixar que amb la inèrcia de la baixada  el cotxe comenci a agafar velocitat. Tot seguit entra novament en acció la tercera marxa, el pedal del gas, la quarta… i tot rutlla com una seda.

La imatge del canvi de rasant em serveix per explicar què va passar el 27-S i on som ara. I, sobretot, que el camí que tenim per davant demana marxes llargues i gas a fons ara mateix, sense cap demora.

Ja ho vaig dir dies enrere: malgrat tota la merda que ens han tirat pel damunt, malgrat les amenaces, la nostra gent no ha tingut por i les forces independentistes han aplegat gairebé el 50 per cent dels vots i la majoria absoluta dels escons. Què més volem, companys? A què hem d’esperar si hem guanyat?

Superar el canvi de rasant demana que ens posem en acció amb les idees clares. El 9-N va ser el moment de desconnectar d’España. Feta la desconnexió, arriba ara el moment de desobeir la seva legalitat i de trencar amb l’estatus anterior. Sense excuses i, sobretot, sense miraments perquè per fer una truita sempre s’ha de trencar algun ou. Sempre.

Hem tingut la gran sort que hi hagi una força  —Junts pel Sí—  àmpliament seguida per l’electorat i una altra més radical  –la CUP—  que al crit de “Governem-nos” disposa del nombre d’escons suficient per fer sentir la seva veu i influenciar sobre el futur imminent. El que ens permetrà superar el canvi de rasant.

És obvi que en el debat que ara mateix està plantejat cal tenir molt en compte la diferència de resultats entre la llista de Raül Romeva i la d’Antoni Baños. És obvi també que si hem arribat on som és, en gran part, perquè hi ha hagut una persona —Artur Mas—  que ha sabut posar-se al capdavant del procés (i prou que li està fent pagar la justícia espanyola) i que ha atresorat credibilitat i prestigi, aquí i a fora. Vet aquí, doncs, dues premisses a tenir molt en compte.

També és obvi que en la situació on hem arribat cal seguir el full de ruta establert però marcant des del primer dia en el Parlament de Catalunya, el nostre màxim òrgan representatiu, un capteniment real, no pas simbòlic, de desobediència i de trencament amb l’aparell institucional de l’estat espanyol. Amb els seus tribunals i el seu govern.

El repte és immens, però la força la tenim. Senyores i senyors, poca broma: estem plantejant, ni més ni menys, que una ruptura democràtica. A nivell polític el moment demana valentia, poca xerrameca als mitjans i solucions imaginatives per sortir de la situació d’ara mateix. Sobretot després del pronunciament del dijous passat fet per la CUP.

A part de les dues forces al Parlament tenim organitzacions com l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural o l’Associació de Municipis per la Independència que amb tota la gent que els donem suport no deixaran que ningú es despengi amb respostes que no estiguin a l’alçada del que el país ara necessita. Poca gent ens guanya a l’hora de trobar recursos creatius que superin els obstacles. Tots els obstacles, començant pels que nosaltres mateixos tenim tendència a posar-nos. Cal canviar les rutines perquè ja no som una autonomia sinó un país en procés de transició ràpida cap a la República.

Som-hi, doncs. Estan cagats, saben que ens perden i que tard o d’hora acabaran per rendir-se a l’evidència. Tu diràs… Són els primers interessats a parlar-ne perquè la nostra marxa no els deixi amb les vergonyes gaire a la vista.

I nosaltres a la nostra. A sortir al carrer amb la cara ben alta i amb l’alegria dels que tenim les portes del futur obertes davant nostre.

És el que deien aquells xicots: “Disculpin les molèsties: estem construint una República”.

  1. Ara que has acabat la sèrie crec que és el moment de fer alguns comentaris: m’ha semblat molt ben traballada, rigurosa, però incompleta. Podria fer planes de comentaris però intentaré ser el més breu possible
    Ara ens estem donant compte del poc poder amb nombre de vots que tenia UD i aquests quatre gats (que en principi eren una dotzena) han estat condicionant la política catalana durant 35 anys. Això sí; agafaven responsabilitats de Govern.
    Ara estem a punt de repetir l’experiència. 300.000 vots condicionaran el futur de Catalunya però sense entrar en el Govern, és a dir, sense mullar-se el culet. Una actitud semblant al que ha fet ERC amb el president Mas en la legislatura passada: has de fer això, has de fer lo altre…però imputats, que jo sàpiga, només ni ha dos de CDC i una d’UDC que, per cert, m’ha semblat la persona més “ètica” d’aquesta passada legislatura. Sra. Joana Ortega: en trec el barret per la seva dignitat i fidelitat al govern i a algunes persones (que segurament no se la mereixien). Ha sigut coherent amb les seves idees i la seva consciencia. No m’ho esperava i la felicito. Gràcies.
    I ara anem a l’important: ho trenquem tot…i Espanya no ens dona els diners mensuals per pagar les nòmines i proveïdors. Els pensionistes, com tu i com ho, estem tranquils: les pensions no es deixaran de pagar….però el primer mes que els funcionaris no cobrin a on aniran a protestar:
    a) a la Delegació del Govern Espanyol
    b) a la seu de la CUP
    c) a la Plaça Sant Jaume
    I quina serà la persona que primer penjaran penjaran pels co….
    a)Mas
    b)Baños
    c) Junqueras
    Crec que si féssim una enquesta el 99% dels enquestats contestarien el mateix
    Quin és el pla B? Ens deixarà els diners el Banc de Guinea Nissau? en Putin? els xinesos?
    Com podem fer trencadissa si no tenim cap capacitat econòmica?
    Demà a la tarda estaré al meu Ajuntament i el dijous al matí al Palau de Justicia donant suport (tardà, terriblement tardà, i amb els congresistes i denadors “independentistes” cobrant de Madrid sense dimitir…) al President de la Generalitat per la seva injusta querella. Es digui Mas o es digués Montilla o Maragall. En aquest tema al President se l’ha deixat sol i no s’ho mereixia. A la vegada, fins que no es resolgui el tema del “que passarà” no penso fer ni un sol pas més en pro de la independència. I si hem de tornar a votar prometo solemnement des d’aquí no anar a votar. Aquesta es la meva línia roja.

Respon a salvador Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!