Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí la primera carta i aquí la segona)

Estimadíssima Mila,

Aquesta carta que tanca la serie de tres que em vaig proposar d’escriure’t la començo en plena nit del diumenge al dilluns, en una hora prou avançada com per considerar definitius els resultats que ha donat aquest diumenge d’eleccions.

Uns resultats que no han estat tot el satisfactoris que hauríem volgut fa unes hores…  (n’hi ha més) 

… quan obrien les portes els col·legis electorals. No ha estat una derrota, que quedi clar. Més aviat podríem parlar d’una victòria suficient però no pas generadora dels entusiasmes que esperàvem. Un resultat, vet-ho aquí, que potser farà una mica més llarg el camí fins a la independència.

No vull allargar-me més perquè, com et deia en la primera carta, tot això d’ara tu ja t’ho trobaràs fet i, per tant, no és qüestió de perdre gaire temps i espai en detalls que a tu et sonaran a cosa passada.

Avui, Mila, em sembla un dia ideal per parlar-te de la il·lusió. Un element bàsic per circular per aquest món. Tenir una il·lusió i lluitar per fer-la realitat dóna sentit a la nostra vida i ens ajuda a superar-nos, a ser cada dia millors.

Em costa d’imaginar com hauria estat la meva vida si mai hagués tingut dintre meu un feix d’il·lusions per acomplir. Te n’exposo unes quantes: trobar la persona ideal per compartir amb ella la meva vida, tenir fills i veure’ls créixer, fer coses en les que crec i que em fan sentir part viva d’una col·lectivitat, assistir a l’espectacle de veure’t a tu com vas creixent, jubilar-me en raonables condicions físiques, econòmiques i mentals, escriure i llegir tot el que em queda pendent encara…

No importa si alguna vegada la il·lusió es frustra. O s’ajorna. És del tot normal i, arribat el moment, això no ens hauria d’ensorrar. Ben al contrari, el que no s’hi val de cap manera és abandonar la lluita i creure que ja no som mereixedors d’una vida amb il·lusions.

Sé que et parlo de coses que coneixes bé perquè quan ets jove és, precisament, quan el sac de les il·lusions el portem més ple. També és quan les tenim més a flor de pell i, per tant, quan poden fer més mal si algun desig es malmet. No t’hi amoïnis, però: amb els anys es va aprenent a modular la nostra capacitat d’il·lusionar-nos. Una capacitat estretament lligada a la força de les nostres esperances i a la quantitat d’experiències que portem viscudes.

Que no faltin mai les il·lusions a la teva vida, Mila. Que el teu cor generi prou desig i el teu cap prou dosis de curiositat com perquè en cap moment et sentis buida, sense un objectiu per acomplir, sense una fita per superar.

I quan passis per algun moment de decepció -que existeixen; no t’ho puc negar- sàpigues que mai estaràs sola. Que el partit de la gent que ho espera tot de la vida cotitza a l’alça. Que té, com si diguéssim, la majoria absoluta.

—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.