El suplement cultural de l’ABC -curiosa paradoxa que aital diari tingui un suplement dedicat a la cultura… i a més a més bo- recordava ahir que el proper dimecres es compliran 25 anys del suïcidi d’Ian Curtis, cantant, lletrista i ànima del grup Joy Division. (n’hi ha més)
Poques vegades un grup amb una discografia tan breu -dos discos oficials- ha deixat una petja tan profunda en la música dels 70’s i en la que va venir a continuació com Joy Division, els primers que varen saber fer evolucionar la música nascuda del moviment punk. Recordo que la primera persona que em va parlar dels Division va ser en Pere N., que aleshores era el meu ajudant d’obra. Va ser el 1979 arran de l’aparició d’“Unknown Pleasures”, el primer disc del grup. Reconec que en aquell moment la seva recomanació em va passar una mica per alt (val a dir que en aquella època en Pere era una màquina de descobrir i recomanar noves músiques i que no sempre podia seguir el seu ritme).
Pocs mesos després -ara fa just 25 anys- vaig llegir en algun diari que Ina Curtis s’havia suïcidat penjant-se a la cuina de casa seva però no recordo que a la notícia se li donés cap relleu especial. Jo, però, gràcies al meu company de feina sabia que aquell grup de disc únic feia una música diferent que valia la pena seguir de prop. La llàstima va ser que en aquells moments Ecisa, la companyia constructora on treballàvem en Pere i jo, era a punt de fer suspensió de pagaments i teníem altres maldecaps i temes de conversa. Quan uns mesos després va aparèixer “Closer”, el disc pòstum de Curtis i Joy Division, jo ja treballava en una altre lloc i no vaig vacil·lar ni un instant a encaminar-me cap a can Castelló per comprar-lo. En vinil, és clar.
Molt més cap aquí vaig refer i completar en format CD la discografia del grup: “Unknown Pleasures” (1979) i “Closer” (1980) més dos discos recopilatoris amb materials esparsos i temes nous: “Still” (1981) i “Substance” (1988), aquest darrer amb una cançó esplèndida: “Love will tear us a part”. Curiosament no fa gaires dies que aquests quatre discos varen formar part del primer lot d’àlbums que vaig introduir a la panxona del meu flamant iPod. I avui, a primera hora del matí, mentre anava a buscar els diaris a Sanllehy i després endreçava quatre papers i els plats del sopar d’ahir he escoltat “Closer” i he copsat una vegada el to profundament tenebrós del disc en un estremidor “crescendo” des dels primers compassos d'”Atrocity Exhibition” fins a “Decades”, el monumental tema que clou “Closer” i que amb el lament de les seves notes prefigura el tràgic final del seu líder.
Un quart de segle després del suïcidi d’Ian Curtis la música de Joy Division continua ben viva. I pel que fa a mi colpint-me com el primer dia amb la seva bellesa màgica, tenebrosa, enigmàtica, inquietant…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!