Totxanes, totxos i maons

Fent quatre números apressats puc dir que aquests 2.500 apunts que porto publicats corresponen a una mitjana de set apunts cada deu dies. Una dada que, tot i ser difícilment qüestionable perquè l’aritmètica no sol mentir, m’imposa un cert respecte no exempt d’unes dosis petites d’incredulitat i de pànic.

Incredulitat perquè em sembla mentida que jo, que tinc tirada a gandulejar així que puc, hagi generat tanta productivitat. I pànic perquè em costa de creure que hagi tingut sistemàticament alguna cosa interessant per explicar en set de cada deu dels dies que he viscut en els darrers nou anys i deu mesos.

És bastant evident que després de tot aquest temps ja s’han establert uns quants lligams de confiança entre un servidor i els lectors que el segueixen amb més o menys fidelitat. Vull dir amb això que difícilment avui, empès per la cosa dels 2.500, diré res que no soni a repetició o a “déjà vu”, que dirien els cosmopolites i els meus consogres bretons.

En aquests 2.500 apunts he parlat de música, de llibres, de política, de fets personals, de records, de viatges i d’uns quants assumptes més. Tanta cosa he escrit que molta gent em demana quin dia em decidiré a aplegar en un llibre convencional una selecció dels millors apunts. Una proposta temptadora en principi però que dubto que arribés a reunir els mínims necessaris de rendibilitat per atreure l’interès de cap editor.

També m’he trobat amb casos d’amics dels quals no tenia cap notícia i que m’han dit que ells, en canvi, estaven al corrent de tot el que em passava. En aquests casos també em diuen allò de “Home, si almenys deixesis oberta la possibilitat de posar-te algun comentari…” Una possibilitat, la d’activar aquesta prestació, que ara com ara continuo sense plantejar-me.

Si mai trobeu algú que us diu que escriu però que no vol ensenyar allò que produeix, no diré que menteixi però sí que actua d’una manera força estranya i irracional. De fet, tinc la ferma convicció que la raó d’escriure és que algú (encara que sigui només una persona) et llegeixi. I encara més: no només això, sinó que et digui què li ha semblat el que ha llegit.

Per mi és una font de satisfacció i, alhora, d’estímul  per continuar saber que, pocs o molts, tinc una sèrie de lectors que em van seguint encara que en la majoria dels casos no es decideixin a tirar mà del correu electrònic de contacte que trobareu fent clic damunt del “jotajotai” de sota mateix del títol de l’apunt.

Tot i això sé que hi sou. I ho he comprovat en moments especials com quan es va morir ma mare, farà vuit anys, o mon pare, ja en fa quatre, o quan em vaig jubilar, el desembre passat, o quan va nèixer la nostra néta aviat farà dos anys. En ocasions com aquestes han començat a arribar dotzenes de correus electrònics de persones desconegudes que expressaven el seu acompanyament -en la pena o en la joia- alhora que em deien que em seguien puntualment i en silenci.

Aquesta complicitat (i la sort de tenir una vida en la qual em passen o m’han passat coses dignes de ser explicades) és la força de les Totxanes i de qui les escriu. Un individu que, tal com ha dit en ocasions anteriors, no té la més mínima intenció ara com ara (i mentre la salut i l’ànim l’acompanyin) de tallar el raig.

D’aquí a dos mesos la bona gent de Vilaweb (*) té intenció de celebrar els primers 10 anys d’existència dels Blocs de MésVilaweb. Pel que he pogut saber sembla que, a més a més, tenen la intenció de fer-la grossa. Pel que fa a mi, calculo que l’apunt 3.000 pot caure cap al primer semestre de 2016. Quan ja serem independents.

És qüestió d’anar fent paret. Totxo a totxo, totxana a totxana. I de pujar-la ben alta, ben dreta i d’allò més resistent. Jo us prometo que faré la meva part tan bé com sàpiga. Us demano que no deixeu de fer la vostra: acompanyar-me.

Gràcies per endavant… i a seguir. Que se’ns gira molta feina.

——————————————————————————————

(*) Vegeu aquí l’entrevista que, arran dels 2.500 apunts, publica també avui Vilaweb.