Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de novembre de 2015
0 comentaris

1970: Oriflama parla del retorn de Josep Carner (1).

Com explicava en un apunt (aquest) de la setmana passada aquests dies estic fent una immersió en els primers anys de la dècada dels 70 per mitjà de la revista mensual juvenil Oriflama. Avui em centraré en un esdeveniment cultural que va tenir lloc durant el primer semestre de 1970: el retorn fugaç de Josep Carner a Catalunya els mesos d’abril i maig després de trenta anys d’absència i la seva mort a principis de juny.

A nivell personal, recordo aquells primers mesos de 1970 de manera molt especial. Acabava de complir vint anys i em disposava a fer el servei militar com a voluntari, cosa que em va permetre quedar-me a Barcelona i continuar els estudis d’aparellador. El 2 de maig em va arribar  –per motorista, tal com mana la tradició–  l’escrit que em notificava que la meva sol·licitud s’havia admès i dinou dies després  –l’endemà de la marxa definitiva de Carner cap a Brussel·les—  em vestia de caqui i m’enviaven (a mi i a 250 paios més) cap al campament de Sant Clement Sescebes per instruir-nos durant dos mesos i mig en la cosa militar.

A casa dels pares, a més a més, des de principis d’abril estàvem emmerdats amb la mudança a un altre pis de la mateixa finca i, per tant, amb la feina diària, l’afegitó dels estudis i el festeig amb la meva enamorada A. no disposava de gaire temps lliure. Tot i això, recordo haver seguit per la premsa i la ràdio les notícies sobre l’estada de Josep Carner entre nosaltres.

En el número de març d’aquell any Oriflama publicava una accidentada entrevista de Xavier Febrès al poeta en el pis de Brussel·les on vivia amb la seva muller, la professora Émile Noulet. I dic “accidentada” per dos motius. Primerament, perquè el periodista es va presentar en el pitjor moment: quan el matrimoni  buidava la casa per traslladar-se a un altre domicili i, segonament, perquè l’estat físic i mental de Josep Carner (de 84 anys) era ja molt precari tal com comenta el mateix Febrés: “No és fàcil de conversar amb el poeta, i encara menys d’obtenir una contesta coherent a les preguntes. No recorda gaires coses, explica gairebé sempre el mateix, fuig d’estudi.”

En aquella entrevista, per cert, es confirmava la imminència del viatge. Un fet que havia mantingut entretinguda durant uns quants anys la parròquia cultural de l’interior i de fora sobre la idoneïtat del retorn del poeta a Catalunya quan encara el general Franco estava en el poder (em refereixo a estar-hi en vida perquè, com és notori, després de la seva mort el poder del franquisme l’hem continuat patint en fases i modalitats diverses).

Quan he recuperat ara aquesta entrevista he tirat mà dels meus records personals de l’època i he agafat l’excel·lent estudi de Jaume Subirana “Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970)”, publicat l’any 2000 per Edicions 62, que descriu amb detall aquell període i, més concretament, les nombroses vicissituds esdevingudes durant el mes i mig –del 3 d’abril al 20 de maig–  que el poeta i la seva esposa varen passar a Catalunya. Una visita veritablement “in extremis” perquè tot just quinze dies després de la tornada a Brussel·les  –el 4 de juny–  Josep Carner es va morir.

Us remeto al llibre de Subirana per conèixer el complicat dia a dia d’aquella estada i només a tall orientatiu (i perquè us ajudi a situar-vos en l’època) us diré que mentre el matrimoni Carner-Noulet era a Catalunya es va celebrar el I Festival Popular de Poesia Catalana, organitzat pel doctor Joan Colomines al Gran Price (*) de Barcelona. Un festival que ha passat a la història amb el nom d’“El Price dels Poetes” (vegeu aquí).

(*) Aprofito l’avinentesa per reclamar que està pendent d’escriure la història de la sala Gran Price (vegeu aquí), un espai enderrocat el març de 1973 on la gent del meu barri (jo vivia a dos-cents metres) i de la meva generació no només vàrem presenciar en viu i en directe combats de boxa i de lluita lliure sinó que vàrem viure experiències tan variades com balls de minyones els dijous a la tarda (amenitzats per l’orquestra “Los Rapsodas”), tandes d’exercicis espirituals per Quaresma (amb el tenebrós Padre Laburu), trobades de poetes i festivals de música “progressiva” (sense anar més lluny, l’11 d’abril  –quan Carner era aquí–  Pau Riba va presentar el disc “Dioptria” en un concert que també ha passat a la història). Ho vaig explicar fa deu anys en aquest apunt amb format de balada.

Un altre esdeveniment de caire cultural d’aquells dies va ser la concessió, el 12 de maig, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al poeta Joan Oliver (Pere Quart). Era la segona vegada que el Premi es concedia i el fet que el jurat no aprofités l’ocasió per donar-lo a Carner va ser motiu de llargues discussions i agres picabaralles.

I encara hi va haver una darrera novetat, molt significativa, quan es va saber que Ràdio Barcelona concedia a Josep Carner el premi “Importante del año”. Dissortadament, la notícia es va fer pública el 4 de juny, el mateix dia de la mort del poeta.

Acabaré l’apunt d’avui  –que tindrà continuació–  amb el resum breu i precís que Jaume Subirana fa de l’episodi del retorn a Catalunya de Josep Carner:

“Així, la visita finalment organitzada  –després d’anys d’insistències i ajornaments per totes dues bandes–  pel petit nucli d’amics fidels que Carner mantenia a Barcelona es convertí en un més dels episodis de tensió dins dels nuclis de la resistència política i cultural a l’interior i a l’exili”.

Sobre aquestes tensions Pere Calders —“fidel i sagaç”, segons el defineix Subirana—  publicaria al número de juliol d’Oriflama un interessant article sobre el qual us parlaré en el proper apunt.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!