Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
1970: la revista Oriflama parla del final de Tele/Estel.
Aquests dies dedico una bona –i molt plaent– part del meu temps a repassar una col·lecció que podríem dir que he rebut en herència i de la qual ja avanço que en parlaré en diversos apunts d’aquest Bloc. Són els 36 números de la revista Oriflama que van de gener de 1970 a desembre de 1973. Pràcticament el moll de l’os de la història d’aquesta publicació ja que va ser fundada el 1961 i va tancar portes el 1977.
En la secció “Qüestions obertes” del número 98 (agost de 1970) es parla dels problemes del setmanari Tele/Estel en una columna signada per “Y.”, una inicial darrere de la qual hi ha el periodista Josep Ylla-Català, home que, si no m’erro, pocs anys després va formar part, al costat de Josep Pallach, del nucli fundacional del PSC-Reagrupament.
El que es diu en aquesta columna m’ha semblat molt interessant pel que significa de retrat de la situació de la premsa en català d’aquella època: 1970, a cinc anys de la mort del dictador. Us la reprodueixo íntegrament:
“Tele-Estel”: massa vacances
(Oriflama, 98. Agost de 1970)
“Tele-Estel” ha tornat a interrompre la publicació amb l’arribada de l’estiu. Aquest cop, però, les possibilitats de tornar a sortir, quan siguem a la tardor, són més minses que l’any passat. “Tele-Estel” no té prou lectors. I demana, al seu número darrer, com podria fer-s’ho per trobar-los.
És clar que totes les publicacions catalanes tenim avui una dificultat bàsica: Bona part dels catalans no tenen el costum de llegir en català, per la falta d’ensenyament a l’escola i per la supressió, durant molt de temps, de publicacions en català. Això ha reduït el públic en forma dràstica. Avui la “majoria silenciosa” no llegeix gaire el català. Podria arribar-hi un setmanari gràfic del tipus “Paris-Match” que estigués al dia del que passa al món i entrés pels ulls. “Tele-Estel” en quedava tan allunyat que ni d’experiment no es pot parlar, en aquest camp; a part el problema de si s’aguantaria la competència de les publicacions en castellà.
Érem molts els qui al començament compràvem “Tele-Estel” per mirar què deia d’allò que, en un moment, donat, ens preocupava. En comptes del que buscàvem, “Tele-Estel” ens donava una versió casolana del tot va bé, amanida amb proclames inflades i quantitats increïbles de barbes de senyors, silenciant amb cura exemplar tota referència als plats i les olles que aquells senyors haguessin pogut trencar, fos quin fos el segle dels esdeveniments.
Acabem. Més que no pas de com s’ha fet el setmanari, es tracta de com es pot fer, tant per les circumstàncies generals del país com les particularíssimes de “Tele-Estel”. Amb els condicionaments evidents sota els quals va nèixer i les limitacions de temàtica i d’enfoc sota les quals ha hagut d’intentar desenvolupar-se, a “Tele-Estel” li és molt difícil d’arribar a un públic massiu i decep profundament les minories engatjades.
Si ha de tornar a sortir cal algú que talli el nus.
Y.
—————————————————————————————————–
NOTA: Una conseqüència del meu viatge als primers anys 70 a cavall d’Oriflama ha estat la relectura d’“El sexe dels àngels”, de Terenci Moix (Planeta, 1992), que parla en clau satírica i molt “moixiana” –la valoro com una de les seves millors novel·les– de tot el que passava en el món de la cultura catalana en aquella època.
Si voleu repassar-la sapigueu que la revista “Oriflama” apareix amb el nom de “Barres i foc” i que el setmanari“Tele/Estel”, dirigit per Sempronio, apareix camuflat com “Lo Sputnik Català”, i Fantasio el seu director.
I ja posats a dir-ho tot, preneu nota que l’altra revista catalana d’aquella hora, “Serra d’Or”, l’entremaliat Terenci me la batejava “Mantell de Montserrat”.
Per cert, “Tele/Estel” ja no va tornar a sortir més. Entre la seva estrena (juliol de 1966) i el número que motiva el comentari d’Y. (19 de juny de 1970) el setmanari no va arribar a complir els quatre anys de vida.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Distingit amic,
Aprofitant el teu «viatge als primers anys 70 a cavall d’Oriflama», et demano una dada, per si me la pots proporcionar. En algun número (segurament del 1971-72), hi va aparèixer un còmic de la Núria Pompeia que il·lustrava part de l’obra de teatre “L’auca de la senyora Estefania”, de Jaume Lorès. En saps alguna cosa, d’això? Em podries “afinar” la referència?
Moltes gràcies de bestreta.
Ben cordialment,
Josep