Totxanes, totxos i maons

Ja he explicat en alguna altra ocasió (vegeu, per exemple, aquí) que una de les coses més valuoses que he rebut en herència ha estat el Dietari que mon avi Domingo escrivia els primers mesos de 1950.

Són un centenar de dies dels quals tinc el testimoni directe d’aquell home que tenia el costum d’anotar totes les coses que considerava importants per tal de tenir-ne constància i que no es perdessin.

Un hàbit, com he dit, de mon avi que va continuar mon pare i amb el qual tant mon germà com jo ens sentim absolutament identificats.

Aquell “Dietario El Siglo” de 1950 té el valor indescriptible de ser un document en el qual coexisteixen els dos extrems: la vida i la mort.

Per una banda aplega la crònica del meu naixement, el 19 de març, i, una setmana després, la del meu bateig.

Però també descriu la progressiva davallada de la salut de l’avi Domingo que va viure el contacte amb mi, el primer net, reclòs al seu llit de malalt.

És una descripció de vegades feta amb la seva lletra, de vegades amb la del meu pare, fins que el 17 d’abril la pàgina corresponent esdevé esquela mortuòria improvisada amb la lletra de mon pare que explica el traspàs de l’avi.

Aquells quatre mesos, analitzats dia per dia i pàgina per pàgina ara, són una font de detalls i d’informacions sobre les quals ja he escrit en més d’una ocasió i que ja avanço que continuarà donant-me matèria per a apunts futurs.

Per exemple, gràcies a aquesta cura per anotar les coses he pogut saber que el diumenge 5 de març de 1950 els telèfons de Barcelona van passar de tenir 5 xifres a tenir-ne 6.

Com escriu mon avi: “… seis cifras, siempre con el 2 delante. Mi número es el que sigue 23.33.73”

Un telèfon que em va acompanyar tota la infantesa fins que cap a la meitat dels any 60 els números varen créixer cap a les set xifres amb un altre 2 posat al davant.

Per cert, ja que parlo del telèfon i de la meva infantesa sembla que el nostre nou número era molt similar al de la companyia de transports La Hispano Igualadina.

Ho dic perquè una de les cantarelles habituals d’aquests anys era veure mon pare o ma mare agafant el telèfon i responen: ‘no, no; s’equivoca, aquí no és La Hispano Igualadina’.

Poc s’ho deuen imaginar, els hispanoigualatins, que formen part dels meus primers records…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!