Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Ja fa temps que sóc molt conscient que alguna de les coses que faig les faig per última vegada. No parlo d’afers habituals, però sí de coses que al llarg de la vida he fet en diverses ocasions i que ara em sembla bastant raonable de pensar que segurament ja no les tornaré a fer.
N’he parlat aquí en diverses ocasions i he procurat fer-ho de manera subtil, amb naturalitat, sense drames ni grans escarafalls. Potser un dels exemples més evidents va ser la carta (aquesta) que fa més de set anys vaig escriure a la meva néta. Allí està explicada la que podríem definir com la meva teoria de les darreres vegades.
Dic tot això perquè aquesta setmana he renovat el carnet d’identitat. I com que he superat l’edat límit que la normativa estableix en aquests casos ja no caldrà que faci cap més renovació. A partir d’ara aniré pel món amb un DNI nou de trinca que, al costat de la sempre lamentable referència al ‘Reino de españa’, exhibeix com a data de caducitat el dia 1 de gener de l’any 9999.
He tancat, doncs, un cicle que recordo perfectament quan i on va començar: va ser els darrers dies de març de 1966 –el dia 19, un dissabte, havia complert setze anys, l’edat obligatòria per tenir el carnet– i amb el meu pare vàrem anar a la comissaria de policia que corresponia al nostre barri: la del carrer Doctor Dou, situada en el pis principal d’una escala de veïns a tocar de la Biblioteca de Catalunya (aleshores Biblioteca Central).
Des d’aquell dia han passat seixanta anys. És a dir, dotze cicles de cinc anys i, per tant, dotze renovacions. (*)
Recordo uns quants detalls d’aquella gestió inicial. Molt especialment quan vaig haver d’empastifar-me els dits amb un tampó entintat per entrar les empremtes digitals en la meva flamant fitxa policial.
Quan vaig acabar de ‘tocar el piano’ el funcionari em va passar un drap que tenia a la taula perquè m’eixugués. Un drap humit i no gaire net amb el qual vaig netejar les restes de tinta com vaig poder, sense gaire convicció.
Tornant al carrer, enllestit el tràmit, em va cridar l’atenció veure com les parets de l’escala eren plenes d’unes marques fosques que no em va costar gaire d’identificar: eren ditades de la gent que per acabar de netejar-se les mans les fregava contra la pintura del replà i l’entrada. No vaig poder fer cap aportació pròpia a aquella tenebrosa simfonia pictòrica perquè mon pare em va dir que no m’entretingués. De seguida seríem a casa i podria recuperar la higiene de les meves mans amb aigua i sabó.
La porcada aquella de la tinta empastifadora i el drap netejador –amb el temps van aparèixer els Kleeenex— la vaig viure encara durant tres o quatre renovacions més. Fins que un bon dia a les comissaries varen aparèixer uns lector òptics que resolien el tràmit digital amb una pulcritud més pròpia d’una unitat de cures intensives que d’unes dependències policials.
Ara que parlo de gestions administratives i de primeres i últimes vegades em ve a la memòria que el mes de març de 1976 –molt aviat farà, doncs, cinquanta anys– va sortir una disposició que autoritzava la traducció al català de tota la documentació que figura en el Registre Civil. Amb un simple tràmit la situació quedava normalitzada. I, efectivament, el divendres 24 de març tant l’A. com jo vàrem demanar permís a les feines respectives i ens vàrem plantar en unes oficines del Registre que hi havia a tocar del Parc de la Ciutadella per fer el fet.
Pensant qui sap què sobre possibles aglomeracions l’A. i jo ens vàrem presentar a l’hora que obrien l’atenció al públic i vàrem ser els primers (i gairebé únics perquè durant l’estona que hi vàrem ser només es va presentar una senyora a fer la mateixa gestió). El cas és que malgrat la poca eficiència del funcionari que ens va tocar –no podia dissimular que era la primera vegada que s’enfrontava a un tràmit com aquell– en menys de mitja hora els nostres noms van aparèixer normalitzats en els respectius certificats de naixement, carnets d’identitat, passaports i en el Llibre de Família. Un tràmit significatiu, aquest darrer, perquè ja hi teníem inscrit el noi gran de casa –nascut el juliol de l’any anterior, en vida encara del dictador– amb el nom de “Marcos” ja que a la clínica on va nàixer ens va desaconsellar de posar Marc en el formulari d’inscripció al Registre Civil perquè no ens l’autoritzarien.
És curiós: quan hi penso m’adono que aquell dia llunyà de 1976 l’A. i jo vàrem complimentar una gestió que per primera vegada podíem fer-la amb el convenciment que ja no hi hauríem de tornar.
I que, per tant, aquella primera vegada era també l’última.
Encara que avui –-imbècils– hi hagi gent que diu que en aquells anys no estàvem pas tan malament, tu…
—————————————————————————————–
(*) Si pareu atenció us adonareu que estic fent una petita trampa perquè l’actual cicle de cinc anys no s’acabava fins als últims dies de març de l’any que ve. La raó d’haver avançat uns mesos la renovació és el fet que per aquelles dates seré a punt d’enfilar-me a un avió que em durà -amb una àmplia colla d’amics- a Trieste i, per si de cas, no he volgut deixar per a l’últim moment l’execució del tràmit. Que amb la poli mai se sap…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vas estar de sort.
A mi, el 1941, els meus pares van voler-me posar Javier -Xavier hauria estat il·lusori- com la meva avia que era aragonesa i, com que va néixer un 3 de desembre, com era costum per aquelles terres, li van posar Javiera.
En plena postguerra el funcionari li va dir al meu pare que Javier no era cap sant i que si ho volia en podria inscriure com a Francisco Javier, i així ho va fer.
Mai ningú, en cap lloc, va utilitzar aquest Francisco excepte en entitats oficials.
El 1976 quan vaig poder traduir el nom vaig mirar de fer desaparèixer el Francisco, em recordava massa a un altre Francisco, però no va estar possible, el Decret només permetia traduir el nom, i així va quedar. Se que ara podria però ja estic massa cansat.