Les esquerres mai triomfen
Esquerres i dretes no son nomes dos costats, també es una manera de classificar políticament. Personalment ho considero antiquat i sense sentit parlar avui dia en aquests termes, però els costums i tradicions es mantenen fins i tot quan ja no volen dir res intel·ligible. Les tradicions no son raonables, son tradicions, i la seva essència és ser intocables.
“Dreta i esquerra” venen, precisament, d’una votació que es va fer un històric, -un altre històric- 11 de setembre de 1789 a l’Assemblea Nacional Constituent sorgida de la Revolució Francesa. Els diputats a favor de l’absolutisme es varen situar a la dreta i els que hi eren en contra a l’esquerra. Aparentment devia guanyar la votació la banda esquerra, però amb el temps, l’esquerra, encara que hagi convençut mes, no ha guanyat mai el poder a la dreta. A l’esquerra sempre li ha fallat, precisament un dels seus tòtems, la praxis.
Parlant doncs en termes d’esquerra i dreta, per entendre’ns, l’esquerra te un conflicte ètico-moral que la dreta no té, i aquesta no es la seva fortalesa sinó la seva debilitat. L’ésser humà es naturalment de dretes, ho és al néixer, per una necessitat de supervivència, després també, i que algú li explica a aquest ésser, els conceptes etico-filosòfics, veu el mal, la injustícia, la desigualtat, és quan dubta. Pot caviar intermitentment a l’esquerra, però la seva essència el porta a la dreta. Els animals també serien de dretes tots ells, sense excepció (primer jo, després els altres). Els actes d’altruisme –esquerres- son una anècdota si els comparem quantitativament amb els actes d’egoisme -dretes-. Tan lamentable com es vulgui, però així és.
La civilització, des de temps històrics, i tota fa pensar que abans també, te una estructura piramidal. La igualtat mai ha estat un predicament, la solidaritat s’ha exercit per necessitat de defensa o de supervivència. D’una civilització organitzada a l’entorn dels postulats d’esquerra no se’n te notícia, del poder exercit per l’esquerra, sí. Però poder no es civilització.
Les revolucions comunistes – les de les esquerres “com il faut”- han acabat fracassant totes, i fa rumiar molt que cap d’elles, ni la rusa, ni la cubana, ni la xinesa, per dir-ne les mes significatives, hagi estat capaç ni tan sols de instaurar un règim democràtic, amb sufragi lliure, mentre que alguns règims de dretes si que han estat capaços. Perqué?
Quan sent els arguments dels qui es consideren d’esquerres i no tenen poder, o en tenen poc i en volen més, no me’ls crec. La dreta és realista, l’esquerra és utòpica mentre no arriba al realisme del poder i aleshores ja no es d’esquerra, el poder mai ho ha estat, perquè els qui voten són de dretes, inclosos els que voten esquerres.
Només cal observar com el desfici per posseir ha augmentat a uns nivell mai vistos. La possessió és de dretes, i els votants de les esquerres no estan disposat a desprendre’s de cap dels seus bens materials. Molts d’ells no son sinò una dreta vergonyant.
Tampoc conec governs que practiquin una política per beneficiar al conjunt de la gent del seu país, siguin de dretes o d’esquerres. Sempre tiren per una banda beneficiant als amics i coneguts. Existeix aquesta banda del mig, mig esquerra, mig dreta, dita social-democràcia. Sí, tú ho has dit, el desfici per posseir ha augmentat a nivells vergonyants. També es difícil de creure la dreta quan en el seu discurs fan promeses de millorar la vida a la gent que viu en circumstàncies ínfimes. El 27S15 no faig cas ni a les dretes, ni a les esquerres. Només hi veig independència, i el 28S15, començarem la feina, que serà molta, però apassionant.