El retruny del clamor
El tambor genera uns harmònics potents i de baixa freqüència que retrunyen a l’estómac mes que a les orelles, les vibracions fan tremolar els budells.
Aquesta sensació es comparable a les reaccions que provoquen les paraules dites en privat i sobretot en públic sobre d’un tema sensible; i quan dic sensible vull dir ardorosament polèmic, com s’ha tornat tot allò dit i per dir refererit a la política i als polítics, els vells i els nous polítics. Tota la política s’ha capolat, encara que costa de veure, immersos com estem dins el retruny dels clamors.
Fa quatre dies tota aquesta remanamenta d’ara era una bassa d’oli, amb onades pactades i acords no escrits d’aposentament, pactes de no-agressió, amb veritats absolutes intocables, indiscutibles. Això que ha durat mes de trenta anys, ha entrat en fase terminal. Laus Deo.
Es quasi impossible no sentir ni deixar-se portar gens per la tamborrada estant al mig de plaça, els budells fan córrer a descarregar fins i tot si no tens ganes de córrer, però un cop asseguts còmodament al bany o a l’ordenador, i mentre o havent descarregat hom pensa: com es perfila el nou mapa, qui son els filisteus i qui els israelites?. De les dotze tribus, quantes en quedaran?.
No queden Caixes i de bancs pocs, fusionats o fagocitats per altres, segons la mida i els equilibris de poder. Els logotips han deaparegut uns, i altres son apareguts per donar una imatge nova d’allò vell i rovellat, d’allò de sempre, per canviar l’estètica, per no canviar la fisiologia, aquest es el postulat. El gatopardisme en política també, es un dogma sagrat per els que ja hi son, i els que hi van anant ja l’aprendran, però imaginem quina podria ser la gatera per on s’esmunyiran els vells i els nous gats. Uns ja han consumit les seves set vides i adéu, altres, de les aliances esperen la útima vida per no morir.
Les esquerres i les dretes -en llenguatge tradicional, que no m’agrada, però perquè ens entenguem-, com quedaran?. I el centre? A Catalunya, després de la independència estarà tot per fer, hi haurà dretes i esquerres que ignorem totalment quines seran, els antics partits espanyols no serveixen, però sense voler fer ficció ni profecia, sinó simplement observant, lluny de retrunys i de clamors, des d’un turonet amb bona vista on el so arriba esmorteït, el monopoly espanyol-català on es cotitzen, compren i venen cases i propietats, penso que anirà mes o menys per aquí:
A España el PP regnarà per que és de dretes, i les dretes a la llarga no tenen rival, te el tambor mes esbudellador, i l’essència més espanyola -la España eterna- s’hi identifica.
El PSOE, te l’inconvenient de reivindicar-se d’esquerres, encara que ningú s’ho creu excepte els votants del PP. Probablement faran una OPA hostil els podemites de la nova esquerra descastada que ja ha entès que les palades de ideologia garbellades amb el pas de malla del realisme deixen passar poc gra. Tot ben Lampedusià.
L’esquerra del règim, tradicional, caduca, metamorfosada per necessitat des del comunisme mes ortodox fins al rai de salvació del argumentari pres de l’ecologisme i el feminisme, farà la fi del cagaelàstics. Adéu-siau –perdó, salut!- gent de EUiA-ICV, i camarades tots, que sigui una hora ben curta. Una retirada a temps hauria estat una victòria.
A Catalunya el 28S, probablement les absorcions i/o fusions poden deixat parats a alguna gent de bona fe. PSC-C’s, per exemple que ja han començat a fer paret a la Paeria de can Ros, esdevindran una espècie de CIU, perquè aquestes dretes vergonyants es troben a la Plaza d’España venint de la dreta-esquerra i de l’esquerra-dreta
Com també podrien confluir, per el mateix motiu però a diferent lloc la nova CDC i la restaurada ERC, en aquest cas a la Plaça de Catalunya. Centrem-nos.
La CUP, una esquerra revolucionaria amb unes gotes aromàtiques d’anarquisme del bo, tindrà per fi un espai ben consolidat, amb una clientela cupaire i assembleària, uns passavolants ocasionals que la votaran de tant en tant i recollirà els orfes i penedits d’aquella esquerra que va ser i ve deixar de ser, engolida per la història.
La resta de personatges mediàtics que han entrat per nom a la política com nou model o com a recambi mes barat que l’original, tindran la vida d’una impresora, i com els borinots una vida pública curta, però tan de bo puguin explicar les seves batalletes als néts.