Ressons d?Alcanar
Si la primera vista sempre encarrila el camí cap a
l’empatia o l’antipatia amb l’altre, -deixo a part la indiferència- amb amics o
coneguts de bloc -coneguts invisibles- s’hi afegeix un component de sorpresa o curiositat. Això va
passar dissabte a la trobada de Les Cases i a Alcanar on la majoria de
blocaires assistents mai els havia vist. Puig que veig que millors cronistes ja
expliquen com va anar no en donaré la meva versió i faré a canvi alguna
petita reflexió.
Abans de tot cal que agraïm a en Josep Blesa tot l’esforç que
suposa posar d’acord i gestionar una trobada de tanta gent (quan dic tanta vull
dir mes de dos) que s’ha carregat al muscle amb l’entusiasme que ja li
coneixem. Només qui ho ha fet algun cop sap com n’és de vegades de desagraïda
la feina quan els esforços mes grans no son correspostos per altres esforços
mes xicotets.
Vicent
Partal també s’hi va afegir corresponent a la invitació i així ens trobarem
amb un lideratge bicefàlic, 100% valencià per si de cas haguéssim oblidat que tant
el marc com una bona part de la dinàmica d’aquest invent anomenat Vilaweb l’han
posat en marxa i el mantenen gent del sud del Principat, “festeros” e gent amb
brama de “fer borra de bou” en contraposició al millor dels senys que per aquí
s’estilen.
I ja que les coses sempre tenen un perquè potser
algun caldria anar-lo a cercar en el desert inclement per el que han de
transitar els súbdits que en el Reino de Valencia no estan per desentendre’s de les arrels
culturals comunes i de la llengua que compartim amb deferents accents,
digueu-ne valencià o català.
El resistencialisme no és agraït, però a manca de
millor remei sempre mantindrà viva una llavor que l’amorf panxacontentisme mai
rega ni quan plou, o pitjor, quan ni plou i se’t pixen i no te’n adones o ja et
va bé. A propòsit dels viciosos de la pluja daurada, llegiu l’article de
Francesc Puigpelat “Pla,
Zapatero i els cafés” a l’Avui d’avui.
Fer societat civil és l’única opció que tenim vist
el panorama que ens presenta la societat política “els polítics són una casta a part,viuen en el seu mon i la relació amb
els problemes reals és mínima” escriu Puigpelat en l’article esmentat.
Només cal no ser palmeros de míting o estómacs
agraïts per entendre que la política, tal com esta muntada la cosa en el
nostre país i el dels veíns meridionals, és una professió en que l’atur és
permanent quan arriba, i el transfuguisme l’una opció per re-colocar-se. No és
estrany doncs que el que arriba a la menjadora institucional s’hi arrapi com a
la amant fatal i no ens el puguem treure de sobre ni amb fum de sabatots.
A Vilaweb hi ha molta dialèctica sobre política amb
el referent de la “societat política”, la que ens donen bo i feta des de dalt
per que en rosseguem l’os, la pell i els tendrums mentre el tall se’l mengen a
la menjadora. I caure en aquesta trampa no ens porta enlloc. Es cert que hi ha
moltes iniciatives benintencionades, però les recollides de signatures, i els
manifestos serveixen sovint mes com una ornamentació de la democràcia, que
com el seu exercici real doncs l’estructura actual no ens la possibilita, cal doncs
restar al marge de l’estructura.
Fer societat civil és fer política al marge de la
política que fan els polítics professionals, és canviar la societat (o
intentar-ho) des del primer graó,
ordint complicitats (allò que fem aquí als blocs) però d’una manera
estructurada, evitant deixar-nos utilitzar per els blocs polítics que venen a
menjar aquí també i esquivant les xarxes de pesca que ens llencen
Es això al meu entendre, el que ens va proposar en
Blesa, aprofitar aquesta nova tecnologia que ens acosta, per llunyans que
estiguem, que immediatitza el que abans havia d’arribar via Mikhail Strogoff,
el correu del Zar, per fer a mes d’opinar. Establir fets consumats sense demanar permís previ, tal com jo mateix
i la majoria dels que son de la meva època fèiem amb els nostres pares quan sabíem
que no ens donarien permís, es l’autèntic canvi i no pas el d’un eslògan electoral buit.
Si en algun moment futur podem referir-nos a “l’esperit
d’Alcanar” serà que haurem establert algunes realitats a partir de moltes
complicitats, fets consumats, grans o petits.
El mes important és entendre-ho i posar-s’hi, així
doncs fem pluja d’idees, que sense l’auria no anem enlloc.
Podeu poure-ho aquí o a qualsevol altre bloc dels
que s’apunten al xàfec.
Hem de viure com si no existissin, no hem d’estar tan pendents d’ells. Ens barregen amb les seves històries/interessos com si la nostra vida ja no es pogués viure d’una altra manera més que fent part d’un ramat de zombies. La premsa només treu el que fan ells, i jo trob que és ben hora que la premsa es faci ressò del que fem la gent. És la gràcia que té Internet. Cadascú explica la seva història, ens parlen dels seus amors, dels seus neguits, del que han menjat per dinar (i fins i tot ens en donen la recepta de cuina, com els de l’hostal que s’han muntat els de L’HIDROAVIÓ -ha ha ha ha ha- que és un hostal i és una fonda: el Càtering Babalusa…). Marco ens ensenya a distingir el llustre de les estrelles damunt la foscor, Roser Giner ens guia en rutes de senderisme al Viet Nam i a d’altres llocs, Victòria ens alerta d’una imminent explossió de pol·len que viatja encapsulada com una bambolla, l’Apòstata ens fa cavil·lar sobre l’actitud que cal prendre respecte d’allò que no creiem, Cóc Ràpid compta les esgarrapades que cada dia escorxen una o més dones, El meu país d’Itàlia ens il·lumina raconets de Roma que totsols no podríem desllorigar, A Casa Inhòspita ens permeten de compartir l’aventura apassionant de traduir un gran llibre de Dickens al català, A Sol Ixent de l’Edèn ens fan observar que si no és amb una força espiritual com la que donen els credos els catalans aquesta vegada no ens en sortirem, Silvia Vea ens mostra la infinita tendresa amb què ens pot beneir l’amor d’una cusseta treta d’un refugi, tu mateix esgrafiant amb unes formes que vegades pareixen esqueixos d’un teixit sotmès a una forta pressió que finalment cedeix ens fas cargolar amb una força centrípeta com l’aigua que s’escola per l’aigüera vers fondàries no previstes i que no havíem senyat als itineraris turístics que en principi ens havien duit al bloc… Tanmateix, “These things are also live”, per citar la cita de Meredith que Mercè Rodoreda, que enguany seria centenària, va transcriure al principi de La Plaça del Diamant.
No acabaria mai d’anomenar-vos, i jo ara també volia posar una mica d’apunt al meu bloc i avui no tenc gaire temps, puix que he d’organitzar coses relacionades amb la vostra visita. Tanmateix vull donar-vos les gràcies a tots els blocaires (també als que no esment: la llista seria massa llarga); gràcies per tantes esperances…
Ve una força i una convicció. Del sud, car és difícil la ressistència. He seguit l’esdeveniment des de Mallorca i una empatia que a la segona fila de butaques bategava cap a vosaltres. Esper poder abraçar-vos directament: Borinotus, tu, Sílvia M., Blesa, Enric… sentir la veu d’en Partal, que com diu na Marta I. és tal com se l’imaginava, i conéixer tots els altres que no conec però, segur, escampen aportacions saludables per l’esperit, la rauxa, i el país. No vareu anar en barca pel Delta?Cordialment
Àngel
Invisibles, però existeixen. Absolutament d’acord amb la teva reflexió, i aquest va ser el motiu de voler venir, però no va poder ser. He trobat aquest ‘esperit’ en unes realitats que dia a dia anem llegint. Som invisibles, però reals amb moltes complicitats.
Un gran post
Va ser un bon dia, ara haig de dir bona nit.
I et vull comentar tres coses.
Sobre l’article d’en Francesc Puigpelat veig problema en la generalització de “els polítics”.
I trobo molt interessant el detall que assenyala sobre conèixer el que es diu al cafè, tot i que em costa apropar-ho a les enquestes. (No creguis que sigui perquè no trobo complicat allò de el que es diu als cafès)
També que l’enllaç del segon paràgraf, a Josep Blesa, no funciona.
I que espero arribés el correu. Et comento alguna cosa de les lectures que parlarem.