Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

El temps inajornable

Cada estiu torna el temps inajornable, és un temps fora del temps jornaler, el temps que teníem d’infants i de joves, aquell temps inacabable d’abans del tret de sortida.

Però un dia ens varen empènyer a la fira de les vanitats, varem sortir a competir, a embastar i a bastir, -i encara bo si va ser així- i no ens quedarem encallats en mig del pilot, deixant-nos portar.

Un cop començada la cursa, la meta és, per a molts, el trofeu de pensionista per el que no cal arribar el primer, sinó arribar. Queden molts anys.

A l’estiu el temps s’aquieta, mandreja, i qualsevol cansament troba un repòs que no vol fressa, a les hores de calor la immobilitat torna el cos pesant, la gravetat infinita fa d’àncora de fons mentre el vaixell dels somnis es balandreja: qui tingues temps per els somnis…..però sense somnis el temps esta exhaurit.

Hom troba, de vegades, un somni a destemps, l’abasta, i pensa que ha perdut molts anys perque ha trigat massa a arribar; si hagués arribat fa deu anys, en fa quinze… la vida hauria estat ben be un altre. O si hom hagués nascut mes tard, hagués pogut anar al seu encontre, donar-li la benvinguda sense deixar-ne escapar ni un gram baratar malsons, omplir temps malgirbats, muntar la pel·lícula de la vida en un Mac

Desprès de molts estius de cabòries, n’arriba un en que el temps inajornable, truca a la porta com el primer compàs de la novena de Beethoven i  ja no val mirar pel forat del pany, hom ja sap qui és el missatger que truca: ha envellit de tan anar amunt i avall i esguarda amb ulls suplicants: no tornarà.

Aquell temps abandonat com una feixa que no es llaura des de que varem entrar a fer d’engranatges i de corretges segueix esperant com l’enamorada que no perd l’esperança, esllanguida, plantada en l’únic espai que mai ha ocupat la crua realitat.

La crida és feta, el sords la senten, els cecs la veuen, s’olora, es palpa… i els esperits mesquins ni la veuen ni la senten ni l’ensumen ni la toquen.

El temps inajornable ha passat molts cops i mai hi ha hagut una segona visita, ha marxat lleuger d’equipatge i sense rancor, no envelleix, qui envellim som els que havíem de asseure’ns a la seva falda amb la confiança de reposar a les faldilles maternes, amb l’espontaneïtat i la sinceritat del pocs anys.

Un dia, el temps inajornable es veu cara a cara amb la decisió inajornable i es miren com dos pistolers del vell Oest.

El mes ràpid guanyarà l’últim duel.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent