Cafè en gra

Diuen  aquells que especulen amb la vida mes enllà d’aquesta vida, que l’ànima o el cos subtil, quan hom mort i una part d’ell passa a l’altra banda, no recorda el pas d’aquesta frontera del final de la vida i roman desorientat en el nou pla on ha anat a parar. Aleshores enyora l’antiga vida i vol tornar-hi però no pot, i aquest procés pot durar anys (dels nostres) fins que aquell esperit vagabund accepta la nova situació i s’integra en ella.

Tingui això fonament o sigui pura especulació, el que encara no he llegit enlloc és si un cop integrats a “l’altre mon” allà s’hi està be o no -o si al menys s’hi està millor que aquí- i suposant que hom cregui fermament que és així, que espera per anar-hi?

De totes maneres, no crec que calgui esperar a morir-se per experimentar això. El “mes enllà” no és el mateix que “el futur” i ara estem especulant amb que passarà en el futur quan de veritat som ja al mes enllà.

La història és com la ruta d’un viatger sense mapa que sap quan és mes enllà de la frontera pel color del cel i pel paisatge, per la gent i els costums i ignora la ratlla pintada als mapes.

Com un cos amb encefalograma pla, els budells i la limfa, els sucs gàstrics, i els músculs de fibra llisa encara fan moviments involuntaris, creixen les ungles i la barba al cos pàl·lid que ignora l’apaivagament dels batecs i la manca d’activitat cerebral.
Som al mes enllà, el futur encara no existeix

Mundus senescit, ara com a l’any 1000 els terrors de la fi del
mon planen, però si el primer mil·lenni era un terror reverencial, la
por al Judici Final, al inici del tercer mil·lenni el terror rep el nom
de estrès i d’ansietat, la gent no es vesteix amb un sac ni es tira
cendra al cap, ni es flagel·la per rentar els pecats, es queda a
l’atur, li manquen calés, la feina retribuïda baixa, els politics son
els falsos profetes i Deu no existeix (potser), siguem doncs infeliços
perquè el tren de vida ha perdut la màquina i no hi ha “mas madera” que
la que ha cremat ni mes cera que la que s’ha consumit.

No hi ha receptes, nomes queden els principis inspirats per la saviesa.
Diguem de pas que la saviesa no és intel·ligència sinó sentit comú en
grau excel·lent i que, normalment, un pastor sol ser mes savi que un
matemàtic.
Diguem que tots els esforços basats en allò que fins ara havia funcionat són inútils.

Diguem que treballadors i parats, patronals i sindicats, polítics i
economistes han acabat les piles i el carregador no te endoll, queda
justa l’energia de Duracell. Tot sembla com abans i ja res és com
abans, el nou pla vital es encara per descobrir. No som en una crisi
-llarga o curta- som al mes enllà on encara no hem descobert regles ni
camins.

El mes assenyat es doncs no mesurar amb les antigues mesures, no seguir
als antics capitostos, no escoltar als vells àugurs, i esmolar el sisè
sentit.
Potser haurem de fer l’esforç a que ja no estàvem acostumats, de pensar
per nosaltres mateixos, no creure en res del que crèiem, no viure del
consum i no respectar les regles inservibles.

Tan de bo pogués donar pistes per albirar el futur que encara no
existeix, però només puc dir que som al mes enllà, que ja és molt dir.

S’han acabat els forfaits, ara cal viatjar a peu.