Josep Puigvert i Coll

Paraules al vent des de l'Empordà

9 de febrer de 2010
General
1 comentari

Dilemes inqüestionables?

El magnífic senyor Ferran Sáez ha publicat avui un interessant article a l’Avui sota el títol El Dilema. La majoria de les vegades, no tinc res a dir sobre les seves observacions, ja que les considero encertades i fruit d’un procés que les fa essencialment irrebatibles. És molt probable que això passi en el cas de l’article d’avui, però jo hi veig punts que, si més no, no m’acaben de convèncer. No sé si ho sabré fer, ni tan sols sé si caldria fer-ho, però és que llegint-lo, m’ha deixat intranquil.

“Tots ens pensàvem que el gran dilema històric, la disjuntiva abismal amb què encaràvem el segle XXI, es reduïa a triar entre independentisme i autonomisme. Els fets han demostrat incontestablement que aquesta dicotomia no només és falsa sinó que, plantejada amb data d’avui, l’any 2010, resulta fins i tot cínica”
Aquest paràgraf ja ens comença a xocar i a trencar esquemes. Però l’autor ho justifica seguidament:
No s’ho creuen? Doncs aquí tenen la prova del nou: hi ha un govern de la Generalitat fervorosament autonomista… gràcies als vots de l’independentisme diguem-ne oficial.
Per tant, el primer paràgraf, que tant ens ha sorprès, ve justificat pel fet que ERC és un dels partits que forma el govern de la Generalitat. Vist així, té tota la raó (des d’una òptica subjectiva). Ara bé: això és com dir que el PSOE no és d’esquerres perquè abaixa els trams més alts de l’IRPF mentre augmenta la imposició indirecta. O dir que el PP no és conservador perque aboleix la obligatorietat del servei militar. O que CiU no és nacionalista perquè vota resolucions a Madrid que van contra les competències del govern català (p. exemple, la creació del Ministerio de la Vivienda). Està clar que, quan ha pogut manar, exercir el poder, ERC no ha actuat com a partit independentista. Però no sabria trobar cap partit de l’àmbit peninsular que sigui coherent amb el seu ideari. Per això cal crear, buscar, una altra cosa que, com a mínim, mantingui una línia minimament coherent amb el seu argumentari polític.
El que pugui fer l’independentisme alternatiu i extraparlamentari era, fins fa només uns dies, un enigma. Moltes persones hi tenien dipositades grans expectatives. Ara ja es comença a veure clarament que, com passa amb l’ordenació sacerdotal, el fet d’haver militat en determinats partits imprimeix caràcter. Ja les hem vist, les cartes. La resta és previsible: és el de sempre
Amb aquest paràgraf ens mostra la seva desconfiança en el fet que es pugui bastir una alternativa que, com he apuntat abans, mantingui la coherència. Ens ve a dir (o almenys així jo ho interpreto) que Reagrupament (o el que pugui venir) no és més que una llavor derivada d’ERC i, com a tal, actuarà d’acord a la seva naturalesa: cridar molt sobre una cosa mentre se’n fa una altra. A vegades, a mí també em costa de creure en la naturalesa humana, concretament en la catalana, però no dóno per perduda encara la batalla.

EL VERITABLE DILEMA DEL CATALANISME és ben bé un altre, l’any 2010. Es tracta de fer una aposta pel nacionalisme o bé per l’estatalisme.
Aquí és on pot arribar la confusió. Una confusió, d’altra banda, que van ajudar a difondre les ments privilegiades d’Esquerra un cop van arribar al poder. És allò tan tronat de l'”independentisme no nacionalista”. Aquí no puc estar més d’acord amb el Sr. Sáez: els d’Esquerra han prioritzat el seu punt de vista ideològic socialdemòcrata i, per tant, coartador de la llibertat i essencialment intervencionista, a l’hora de defensar l’existència d’un estat català. Ells volen un estat fort, organitzat, infestat de funcionaris, que pugui controlar tots els actes dels ciutadans. Per això volen un estat. Per fer-lo servir com a eina de control i domini. És en el paràgraf següent on jo em plantejo els dubtes de l’exposició del Sr. Sáez:
EL NACIONALISME -JA HO DEIA CAROD- és una altra cosa. Permetin-me ser redundant: el referent del nacionalisme és, des de Renan, la nació. L’Estat és una altra història. Pot arribar a ser una manera de preservar la identitat nacional, naturalment, però no ofereix cap garantia. Al llarg del segle XIX, per descomptat, i fins a la consumació de la globalització, a finals del segle XX, l’Estat constituïa la via més plausible per a les aspiracions del nacionalisme. L’any 2010, ara mateix, això ja no és així: hi ha identitats amb Estat en plena decadència i identitats en plena efervescència que no tenen absolutament res a veure amb l’Estat. Ningú no sap ben bé què vol dir ser britànic o fins i tot francès, però tothom sap què vol dir ser musulmà. És difícil discernir què és ser espanyol, però tothom té molt clar què és una dona: la identitat de gènere, aliena a la construcció d’un Estat, constitueix una realitat puixant.
Potser té una part de raó (o tota) en l’afirmació per la qual l’Estat no és cap garantia per a preservar la identitat nacional. Però no estic d’acord en la comparació que fa entre la identitat lligada al gènere o a la religió i la identitat nacional. Les nacions poden existir fóra d’un marc estatal, però és evident que no tindrien les dificultats que tenen en no disposar d’aquest marc. I encara és més evident la problemàtica si parlem d’estats que, certament, tenen moltes dificultats per a explicar, definir o simplement defensar la seva identitat nacional (en essència: perquè aquesta no existeix, o no coincideix totalment amb els límits físics del mateix estat). Catalunya ha de lluitar per preservar la seva identitat nacional dins el marc d’un estat que, al mateix temps, lluita per poder fer una definició unívoca de la nació que diu representar. La nació catalana ha de lluitar per sobreviure i, al mateix temps, defensar-se dels atacs que la pretenen diluir dins el que s’anomena nació espanyola. La identitat de gènere o religió sí que es poden defensar en el marc d’un estat (més o menys) occidentalitzat com és l’espanyol, però no així la nació catalana, el nacionalisme català, perquè entra en contradicció amb l’existència de la nació espanyola. El dia que l’estat espanyol sigui una nació, Catalunya haurà deixat de ser-ho (per això s’utilitza el circumloqui de “nació de nacions” i altres collonades per l’estil. No és que no tingui raó el Sr. Sáez en el fet que a una nació no li cal un estat per a sobreviure. En el que discrepo és en el fet que l’estat al qual pertany Catalunya és l’espanyol, un estat que busca desesperadament definir el seu àmbit nacional i que no deixarà conviure en pau a les nacions que, de moment, en formen part. Dit en altres paraules: si Catalunya formés part d’un estat que reconegués l’existència de diferents nacions en el seu àmbit (per posar un cas, semblant a Suïssa), les paraules del Sr. Sáez tindrien molt sentit. Però també estic convençut que, si això fos així, ja no s’hagués arribat al punt de desintegració nacional al qual s’ha arribat ara. La situació actual és fruit del fet de pertànyer, concretament, a l’estat espanyol.
La disgregació i gradual desaparició, a còpia de progroms, expulsions i shoàhs de la nació jueva no s’ha aturat fins que aquesta no s’ha constituït en un estat. Podia haver sobreviscut, sí, però a quin preu? I a on? A mí em fa l’efecte que, si Israel no existís, només hi hauria jueus als Estats Units, que és l’únic lloc on han pogut obtenir un cert reconeixement.
EL DILEMA ÉS ARA MATEIX UN ALTRE: fem alguna cosa per preservar la identitat nacional o bé fem volar coloms per un Estat propi que, amb tota seguretat, no serà possible ni a curt ni a mitjà termini? Consti que entenc els partidaris de la segona opció. Els entenc perfectament… Per això els convido a reformular determinades disjuntives tramposes. L’explotació sentimental de les aspiracions nacionals -l’obscena enganyifa del 2014, per exemple- és infinitament més fàcil que dur a terme una acció política desacomplexadament nacionalista. Per això pregunto públicament, i m’agradaria obtenir alguna resposta, ¿l’independentisme oficial continua sent no nacionalista?
Entenc que el que planteja en aquest darrer paràgraf el Sr. Sáez és que s’ha de construir primer la nació i després crear l’estat. I jo hi estaria d’acord si no fos el que he plantejat abans: preservar la identitat nacional no es pot fer quan formem part d’un estat que vol CREAR, definir, la seva pròpia identitat nacional. I aquesta creació passa no ja per no preservar la identitat nacional catalana, sino per destruir-la, o si més no, per reduïr-la a un component simbòlic (allò que en Franco anomenava “sano regionalismo”). Jo sóc un nacionalista català que busca la sortida de l’estat espanyol. Mentre això no sigui possible, evidentment, només m’interessa preservar la identitat nacional. Qui perd els orígens, per la identitat. Qui perd la identitat, perd la seva raó de ser, perd les característiques que et fan ser tú mateix (tal i com es defineix la identitat).
Per això sóc independentista, o almenys així ho creia. Ara bé, si partim de la base que pel Sr. Sáez només podem ser independentistes oficials (o sigui, d’ERC) donat que els altres independentistes “alternatius” són derivacions més o menys reeixides de la mateixa ERC, no li sabria dir quin tipus d’independentista sóc. Això sí, li puc respondre a la pregunta que planteja: l’independentisme oficial no és nacionalista.
De moment, donaré tot el meu suport a qui plantegi com a eix programàtic fonamental la sortida de l’estat espanyol. I em sembla que, fins que no es demostri el contrari, la única alternativa que així ho especifica és Reagrupament. Per més que les curves les agafi un pèl massa depressa, almenys sembla que va pel camí correcte.

  1. Atès que RCat no obtindrà la majoria absoluta, què farà? Donar suport a CiU? L’acusaran de “regionalista”. Donar suport al PSOE? Per a tenir una ERC bis no calia tant de moviment. Quedar-se a l’oposició? Hi fa molt de fred…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!