Fa un temps, en guanyar CiU les eleccions autonòmiques, vaig escriure un post on em sorprenien i em decepcionaven una sèrie de baixes en l’àmbit dels blocs sobiranistes (Cimera(extra), dies de fúria, Absolut,…). Al mateix temps, plegava David Madí, l’única persona de l’àmbit convergent capaç de crear un missatge clarament independentista, i plegava precisament quan, des del govern, podia confeccionar aquest missatge.
Amb el pas dels dies, s’ha pogut comprovar, o perfilar, el perquè de la renúncia d’aquesta peça clau de l’àmbit sobiranista. Les pistes ens les va donant en Salvador Sostres, amb els seus escrits. La web d’en Sostres és la darrera trinxera de l’independentisme realista. CiU, en ocupar la “centralitat” política catalana, considera que ha d’abandonar la seva vessant nacional progressivament i mantenir la pantomima aquesta del govern de la Generalitat, que és un fals poder, ja que només es tracta de gestionar uns (pocs)recursos i unes quantes competències que no són determinants a l’hora d’aplicar polítiques en un país, només fan referència al funcionament diari. Per això, un cop en Madí els va fer guanyar les eleccions, i en veure el panorama, va decidir allunyar-se’n.
La independència s’ha allunyat a passos de gegant de la percepció ciutadana. Això no fa sino confirmar que la força del moviment independentista (del país que sigui) depèn del moment, de la situació, de que arribi el missatge, etc… i és totalment fluctuant.
Va costar molt que arribés a una gran quantitat de gent la idea, argumentada i demostrada, que espanya es queda 20.000 milions d’euros cada any que han estat recaptats a Catalunya i no hi tornen en cap forma. Que per entendre la magnitud de la tragèdia, ho podem comparar amb el pressupost de la Generalitat de Catalunya del 2011: 39.354 milions d’euros .
Però això ho han tallat de soca-rel els poders fàctics. Ara, el que ens roba, el que fa que no ens en sortim, no és espanya. Són els bancs, els polítics corruptes, la manca de democràcia i la podridura del sistema capitalista. Als independentistes mai els han dedicat més que el que, per força, els hi havien de dedicar (cada vegada que en Ramon Pellicer parla d’alguna notícia de l’àmbit independentista, s’ha de pendre un alka seltzer per no vomitar…). En canvi a aquests elements, des del primer dia, se’ls ha potenciat com si es tractés d’un reality show, repetint el missatge des de TOTS els mitjans de totes les ideologies, i fent que el fenòmen es multipliqués. Al final, gairebé se’ls en va de les mans, però a les manifestacions de diumenge ja es van cuidar que no tornés a passar el que havia passat el dimecres. Jo això ho trobo clarament una maniobra de control de la població. I el que m’ho va certificar va ser en Duran i Lleida, quan va sortir i va dir que “calia escoltar-los” i tot el rotllo aquest.
L’independentisme ( o sobiranisme) català ha sofert una derrota total sense ni tan sols lluitar. S’ha tornat a fer rodar l’eix de la política catalana completament i, tot i tenir el càncer socialista bastant controlat, resulta que ara tot gira (novament, repetitivament, nauseabundament) entorn de l’eix dreta-esquerra, que és el que interessa als polítics professionals, aquells que volen que tot canviï per a que res canviï.
En David Madí va plegar perquè tot això ja ho sabia. I, sobretot, sabia de l’enorme vol.latilitat del sentiment independentista català. En Sostres ho ha vist també. Jo no vull veure-ho, però em fa l’efecte que tenen raó. Catalunya, ara per ara, és espanya. Una simple regió d’espanya. Un trosset de terra en un racó d’un estat, l’espanyol, que ara mateix no té ni credibilitat internacional ni projecte de futur. Això és el que ens espera als que som espanyols. Perque som espanyols, mai ho haviem sigut tant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!