No m’he caracteritzat mai per ser una persona optimista perquè crec que l’optimisme és un signe d’estupidesa i, més perillós encara, una senyal d’ignorància. Penseu només en el president del país veí, sr. Zapatero, i veureu què us vull dir.
L’optimisme que es vol transmetre des de el govern d’un país, des dels mitjans de comunicació (que en són els transmissors), etc… és un optimisme fabricat artificialment. La gent, en general, no és optimista en aquesta època en què ens ha tocat viure, perquè la situació és difícil.
CiU ens vol transmetre un optimisme que només és creïble si ja t’ensalives el càrrec. Si fóssin realistes, tremolarien davant la situació que hereden. Ni faran res per la independència, ni pel país. Es limitaran a gestionar millor que no ho han fet els que hi havia fins ara (això no és pas precisament un mèrit) les escorrialles que ens donin els espanyols. És un optimisme glacial, cadavèric.
Jo sóc una persona pràctica, realista. Per això, i perquè haig de viure en la realitat del dia a dia i patir-la, veient la situació, no em queda més que intentar convèncer els meus fills perquè fotin el camp d’aquest país que, a partir d’avui, comença amb el seu procés d’autodestrucció. Espero, de tot cor, que aconsegueixin fugir d’aquest esperpèntic racó del Món. Com que és un lloc de pas, si en marxen ningú no els trobarà a faltar.
M’explico: això ja s’ha convertit en un bucle infinit, on res pot fer canviar la situació. El catalanisme de centre-dreta dóna pas al de centre-esquerra i aquest, al seu temps, al de centre-dreta… i així en una seqüència tendent a l’infinit, que només s’aturarà el dia que des de Madrid se’n cansin de deixar-nos jugar a fer veure que som alguna cosa. Catalanisme…. fotuda paraula! un concepte en què s’hi veuen reflexats des del cadàver indocumentat d’en Montilla fins al semi-cadàver també indocumentat d’en Puigcercòs, passant per representants exemplars de fins on pot arribar la misèria humana com Duran i Lleida, Fernández-Teixidor, Carod-Rovira, Nadal, Joan Boada, Joan Saura….
Aquest país, Catalunya, era diferent. La gent era emprenedora. La gent era optimista. Les empreses eren petites i hiperactives. Ara, o d’aquí a ben poc temps, la cosa ha canviat. Ens hem espanyolitzat a marxes forçades i, per tant, tendim a concentrar empreses de serveis, a ser molts funcionaris i a potenciar el paper de l’estat. Per tant, enhorabona als espanyols, perquè ja ho som i, a més, hem decidit ser-ho.
L’independentisme no ha desaparegut, perquè hi és, però ha quedat diluït en el magma del catalanisme. Hi ha una força que es declara independista (em refereixo a Solidaritat per la Independència, no Esquerra, per suposat) a la qual cal felicitar i donar-li els quatre anys que hi ha per davant per a veures si queden xuclats pel magma catalanista o bé, realment, defensaran les posicions independentistes de debó.
Catalunya no serà mai independent, perquè un procés independentista no pot durar tant. I quatre diputats independentistes (en el benentès que ho siguin de veritat) no giraran la truita. I si Catalunya no és independent, com he dit abans, és morta.
Reagrupament ha estat fulminat. Ja va començar a morir durant la seva crisi interna, que mai va ser ben explicada ni aclarida. Però dins aquesta agrupació hi ha bona gent, bons professionals i grans patriotes, que malauradament tornaran a les seves tasques diàries i oblidaran la política, donat que el poble, que és qui tria, ha decidit que ja està bé això d’ensorrar-se al fang de l’autonomisme espanyol.
Vinga, i perquè no sigui dit que sóc massa pessimista, faré un pronòstic pel partit de demà: 1-5 amb quatre gols d’en Cristiano Ronaldo. Sí, és que ja fa massa temps que dura això de guanyar en alguna cosa, i no és bo que ens adonem que, si fem les coses com sabem, podem fer molt bona feina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“No m’he caracteritzat mai per ser una persona optimista perquè crec que l’optimisme és un signe d’estupidesa i, més perillós encara, una senyal d’ignorància.”
Jo, amb tot respecte, no’m considero estupid. I tampoc un ignorant obtus. Feta aquesta disertació a tall de presentació, em podria dir -amb tota la seva ciència- com ha arribat a la conclusió de la frase? Pot ser és cosa de la tramuntana de l’Empordà, que fa que tothom sia, ademés d’artista, un set-ciències.
Atentament
Veig que el diumenge estaves molt emprenyat, Josep, perquè l’escrit et va sortir molt bé. Sóc encara més pessimista que tu sobre la futura societat que ens espera, però molt més optimista sobre el procés d’independència: serà llarg i segurament ens haurem de tapar el nas, però arribarà inexorablement. Ara sembla tan lluny com quan semblava anys enrera que els pisos no podien baixar mai de preu a mig termini (perquè no s’havia vist mai i perquè a curt termini no feien res més que pujar); i mira quines són les perspectives actuals. Passarà si fa o no fa el mateix.