Relats

La política és extranya. Quan hi entres una mica, si no t’abdueix, et rebutja. No hi ha terme mig. Per a que t’abdueixi necessites creure, il.lusionar-te, confiar en la postura política que hagis triat. Però també necessites saber callar, no tenir escrúpols i ser capaç d’adaptar-se als girs ideològics que facin aquells en qui confies. Si no compleixes cap d’aquestes premises, el més segur és que la política t’acabi rebutjant.

Reagrupament no vol tenir un component ideològic. Com que el seu objectiu no és governar, sino assolir una majoria parlamentaria que permeti la declaració unilateral d’independència, no vol entrar en la batalla de les idees.

El relat.
Una batalla, tot sigui dit, que és absurda, inútil i empalagosa: no hi ha diferències substancials, de fons, en la gestió dels governs, especialment pel que fa a l’àmbit econòmic (que és el que ens afecta més als governats). Uns poden legalitzar l’avortament, aprovar matrimonis entre parelles del mateix sexe i recolzar el govern cubà mentre altres il.legalitzarien l’avortament, reprovarien els matrimonis entre homosexuals i recolzarien el govern dels Estats Units. Però aquí han manat els uns i els altres i, en canvi, continuen en el poder real, en els llocs més influents, les mateixes persones i les mateixes empreses: Santander i Botín, BBVA, Florentino i ACS, La Caixa, Repsol, Pedro J., Cebrian, etc… No canvia el fons.
Quina és, doncs, la diferència entre els partits? La clau de tot plegat està (i queda clar amb els canvis que hi ha hagut al govern de Zapatero) en el missatge. Es tracta de controlar el millor possible el relat de l’obra de govern per a evitar el descrèdit que pugui provocar si se sap tot plegat. Els que han entrat ara, la vella guàrdia socialista, no ho faran millor que els que hi havia, però sí que ho vendran millor i hi haurà menys filtracions que fins ara, i donarà la sensació que el govern és millor (pobre Rajoy…). 
Un exemple del control del relat per part de qui ostenta el poder, el trobem en el que està passant al Barça ara mateix: quan uns podien fer el seu relat i el controlaven fèrriament, la situació, el concepte de club que quedava era el d’una institució poderosa, amb un present pletòric i amb unes possibilitats gairebé infinites. Ara n’hi ha uns altres que fabriquen el relat, que controlen el missatge, i aquests ens dibuixen un panorama gairebé apocalíptic pel club (no es poden pagar els sous, no es poden fitxar figures, no ens podem permetre pagar uns sous tan elevats als jugadors….). Però, objectivament, només han passat un parell o tres de mesos, i la situació del club no pot ser que sigui ni la que deien els uns ni, per suposat, la que estan dient aquests passerells que ha ha ara. El que passa és que el públic es queda amb el concepte de qui controla el relat. Quan aquests que manen ara comencin a tenir algun èxit, no dubteu que ens tornaran a vendre el relat de la “grandeur” blaugrana. Ara: el club era el mateix abans, ara i ho serà després.
El tripartit, per exemple, ha controlat tots els mitjans de comunicació, però cadascun dels seus membres s’ha volgut apropiar del relat de l’obra de govern, i la sensació de caos ha estat tan exagerada que el públic ha arribat a la conclusió que aquest govern era una olla de grills que, de cap manera, s’ha de reeditar. A vegades, doncs, no és determinant controlar els mitjans de comunicació.

El relat de Reagrupament, pel fet de ser pre-ideològic, és molt difícil de difondre en una societat que vol que els actors polítics representin cadascun un personatge ben definit (el progre, el fatxa, el burgès, el pijo-ecologista, l’independentista pagesot, el pijo-no-nacionalista multicultural español, etc…). És un relat que és pre-ideològic perquè no busca com s’ha de gestionar la societat sino que busca quina és la societat que s’ha de gestionar. No diu si hem de seguir una política socialdemòcrata o liberal, sino que busca definir quin és el grup de gent que ha de decidir entre una política socialdemòcrat o liberal. Reagrupament parla de les regles del joc, i els altres juguen. Però és que, a Catalunya, els que juguen ens volen fer creure que estan jugant al mateix joc que a Madrid o a Londres o a Praga… quan estan jugant a un altre joc, en una altra categoria. Ens parlen de la Generalitat com si fos el Barça i, en realitat, estan parlant del Jafre. Tornant al que dèiem abans del domini del relat: en Pujol sí que va saber-lo controlar, dominar i difondre fins al punt que no ens adònavem que jugàvem a segona o tercera regional. 

En definitiva: Reagrupament potser no cuallarà en aquest sistema que tenim muntat. Però és bo que existeixi una alternativa que, realment, qüestioni el nostre marc, el relat que se’n fa, i ens mostri, a qui ho vulgui escoltar, la ratera a on estem ficats plàcidament des de fa trenta anys.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *