Josep Puigvert i Coll

Hi ha diverses opinions respecte el problema de la immigració. Vagi per endavant la meva: que vingui gent de fóra no ha de representar un problema, el problema ve del profit polític que se’n derivi. Ara bé, és evident que una concentració massiva de gent de diferents indrets en una zona concreta i en un espai de temps relativament curt, ha de crear conflictes per força. Les persones som axí: necessitem viure juntes, i al mateix temps no ens suportem. Però és que si a aquest conflicte inevitable hi afegeixes manipulacions polítiques, socials i/o religioses, aleshores tenim un conflicte inevitable i, en gran mesura, artificial.

Anem per passes: La immigració massiva amb poc espai de temps comporta situacions com les de la majoria de poblacions de l’extraradi barceloní. L’Hospitalet de Llobregat va passar d’uns 500 habitants a principi del S.XX als 295.000 de l’any 1980 (De 120.000 al 1960 als 295.000 al 1980). És evident que això havia de provocar dues coses: l’anihilació de la població original d’aquesta població (amb la consegüent implantació de la cultura, costums i llengua d’orígen d’aquesta població immigrant espanyola) i el conflicte amb la realitat cultural del conjunt de Catalunya. Aquest conflicte va quedar somort a causa de les circumstàncies socio-polítiques: la dictadura feia que la població catalana callés i aguantés el ruixat i (també important) la distància cultural no era abismal; era important però no enorme, a part que hi incidia molt el fet que la població receptora, per circumstàncies polítiques, coneixia la llengua de la població immigrant. A Catalunya la van deixar ser la locomotora de l’estat espanyol, però a canvi de fer-se receptora d’immigrants únicament provinents d’espanya. Aixì s’aconseguien dues coses: que l’estat sortís de la crisi provocada per la guerra civil i, sobretot, per la implantació del règim econòmic autàrquic que somniava el general franco i, segona, que la població amb una visió hispanocèntrica arribés a ser majoritària i acabar així amb el problema català. Per tant, la utilització política, l’ús com a arma de control de la immigració, en el cas de la immigració espanyola és evident, flagrant. I l’èxit d’aquesta fòrmula era el somni de la classe dirigent espanyola (més concretament, castellana).

El problema que tenim amb la darrera onada migratòria no és tant pel seu volum sino pel conflicte que comporta o pot comportar en el futur. Actualment, en el conjunt d’Europa s’estima que hi ha uns 50 milions d’immigrants (sobre un total de població de 495 milions) procedents de països islàmics. Tenint en compte l’evolució de la natalitat (molt més elevada en aquest segment de població) es creu que d’aquí a uns 20-25 anys aquesta població islamitzada(ja europea de ple dret) arribarà als 100 milions. En un segle pot arribar a ser majoritària a tot el continent. Si ens agaféssim els números al peu de la lletra (no és un contrasentit, és una frase feta) podríem concloure que l’islamisme es pot implantar a la vella Europa sense necessitat de guerres en un període relativament curt (hi ha molts grups, associacions, partits polítics que adverteixen d’aquest perill). Fins i tot alguns dirigents de països amb un règim polític teocràtic islamista amenacen amb aquesta idea. Però és una conclusió certament agosarada. Les circumstàncies varien (qui diu que no es pot donar que els fluxes migratoris no se’n vagin, en el futur, cap a les futures potències asiàtiques? O que les futures generacions d’aquest segment de població no adaptin unes normatives de vida més occidentals, més liberalitzades?) i el futur es va escrivint cada dia, no està escrit enlloc (per sort!).

Jo prenc partit. La única solució es troba en la occidentalització de la població d’orígen musulmà. El conflicte més gran serà en el fet que han d’interioritzar que la religió forma part només de l’àmbit privat, individual. La societat no ha de regir-se per principis religiosos. Utilitzar símbols religiosos no s’ha de penar, però sí que s’ha de perseguir en el cas que això comporti una retallada en l’àmbit d’acció individual, en la llibertat de les persones. Respecte això, les agrupacions feministes haurien de tenir com a objectiu principal la defensa de les llibertats individuals de les dones d’orígen islàmic. Ha costat molt arribar fins aquí, i no es pot tornar enrera, ni que sigui només una part de la població. La nostra societat occidental, amb tots els seus defectes, és el millor sistema que mai ha existit en la història de la humanitat. És el sistema que ha permès que hi hagués més quantitat de gent multiplicant els recursos (contradient Malthus). No és un sistema idíl.lic, però allà on la societat s’ha occidentalitzat, les coses van rutllant i, al mateix temps, hi ha un gran respecte a la llibertat individual (en general). Després de superar la teocràcia cristiana no podem deixar que s’instal.li una altra teocràcia.

I, nacionalment parlant, ens cal adoptar una altra actitud davant d’aquesta onada migratòria, diferent a la que es va adoptar durant el franquisme. Més resolutiva, més inequívoca. Amb l’orgull d’haver superat etapes tan difícils. Però mai imposant, sempre exposant i mostrant tant la necessitat com el valor afegit que significa formar part de Catalunya, en un món que vol ser homogeni, estàndard.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!