Josep Puigvert i Coll
Paraules al vent des de l'Empordà
SUPERVIVÈNCIA
Voldria aclarir d’antuvi que jo sóc pacífic, però no sóc pacifista. Vull dir que crec que les coses s’han de solucionar mitjançant el diàleg, enraonant, i mirant de trobar els punts en comú. Però això no es pot dur a l’extrem, ja que hi ha ocasions en què això no és possible, i aleshores és necessari lluitar. I aquesta lluita hauria de mirar de fer-se per mitjans pacífics, democràtics, diplomàtics. Però hi ha situacions, moments, interlocutors que no permeten res més que l’ús de la violència. Si ens mirem la situació a la regió de Palestina, tant si ho fem des d’una òptica (Palestina) com d’una altra (Israel), ens adonarem que cadascún dels contendents veu l’altre com un interlocutor contra el qual no val res més que la violència. I segurament ambdòs tenen raó, per desgràcia.
Dit això, i ara més que mai, reafirmo la meva adscripció a l’estat d’Israel. Amb el que pugui tenir de positiu o negatiu. De la mateixa manera que continuava essent del Barça quan manaven els neofalangistes Núñez i Gaspart. Igual com continúo creient en el meu país a pesar d’estar infestat de socialistes pertot arreu.
Ja sé que primer són les persones, i que qualsevol vida humana que es perdi no justifica segons quines actuacions. Per això mateix, no s’haurien de poder establir comparacions entre morts, perquè és tan nefast perdre una vida com un miler. Si així ho tractem, el que fem és utilitzar políticament els morts. Si fem això, un mort per ETA val molt més que un mort palestí, i un mort palestí val molt més que un mort per accident de trànsit, i un mort per accident de trànsit val més que un mort al Congo, etc, etc, etc…. Per què? Només per l’espai que ocupa als mitjans de comunicació que, al cap i a la fi, fan i diuen el que els poders públics (partits polítics, financers, grans empreses,….) volen.
L’Estat d’Israel ha adoptat una postura conservadora. Els seus veïns els van voler empènyer fóra de Palestina i ells van aconseguir no només evitar-ho sino també ocupar una sèrie de territoris que, segons la resolució de l’ONU, no els pertanyien, sino que eren de l’Estat Palestí. Des d’aleshores (ja fa quaranta anys) que els ocupa i no ha estat fins el passat 2006 que els ha abandonat definitivament i unilateral, seguint el full de ruta pactat. Però els països àrabs, que a la guerra es van unir sota la denominació de la Lliga Àrab, mai han donat la guerra per perduda, i han continuat la lluita (intifades, Líban,….). Cap país àrab ha acceptat de bon grat l’existència d’Israel, ans al contrari, en volen la completa desaparició, bàsicament pel que representa la presència d’una societat com la Israeliana en aquell territori. Això sol, ja és un bon argument per a defensar-ne l’existència: tot demòcrata, tothom que estimi la llibertat, hauria d’estar al costat d’Israel. Israel és una bona, gran, causa. L’existència d’Israel és una qüestió de prinicipis democràtics.
Només Israel assegura, en aquella zona, la existència d’un espai de llibertat occidentalitzat que, amb els seus defectes, és el millor sistema de relacions socials i econòmiques possible actualment (recordo als paladins del decreixement i detractors del consumisme occidental que en aquest Món en què vivim hi hem de sobreviure prop de set mil milions de persones mentre fa dos cents anys només n’érem vuit-centes mil). Israel, com a Estat, té defectes. Però cap dels seus defectes té a veure amb el totalitarisme, ni amb l’integrisme religiós, ni amb la submissió femenina, ni amb la manca de llibertat.
Shalom. Salaam.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A qui sembla que ha interessat i ha tret profit de la radicalització del conflicte palestí?
El que està clar és a més a més que després de 50 anys d’una mala política i dolenta del tot no hi haja cap conseqüència negativa ni cap efecte secundari.
És tot el contrari amb la radicalitazció actual del conflicte israelià-palestí occident ha perdut punts a ulls del món de donar lliçons de convivència pacífica i la demostració del fracàs més absolut de véncer però no convèncer als adversaris.