Josep Puigvert i Coll

Paraules al vent des de l'Empordà

9 de desembre de 2008
Sense categoria
1 comentari

MAS O MONTILLA?

Sembla que hi ha una certa tendència en el món blocaire a que la gent es defineixi sobre aquest dilema. No diré que em faci molta il.lusió, és evident que m’agradaria que el dilema fos independència o integració a espanya, o bé, com a mínim, sobirania o federalisme. No és un debat d’alta volada, aquest de Mas o Montilla, però ens agradi o no, és l’únic debat que tenim ara per ara.

Dit això, només hi ha un fet que pot provocar entre els que som catalans (i aquí hi incloc des dels “homeless” catalanistes del PSC fins als independentistes pro-palestins de les CUP, passant per les tietes missaires d’Unió o els cagadubtes de Convergència). L’única cosa que podria fer dubtar sobre aquesta elecció Mas-Montilla és que s’hi barregi el fals (fals per inexistent en l’actualitat, no perquè en algun moment no hagi pogut tenir sentit…) debat entre dreta i esquerra.

La dreta i l’esquerra són conceptes maniqueistes que serveixen per a simplificar la realitat. Ens agrada pensar que “som d’esquerres, ergo som guais” o bé “són de dretes, ergo són retrògrads”(aquí tambés s’hi sol afegir el qualificatiu de “fatxa” o “nazi”, que queda molt bé per a quedar-se a gust, com quan fa molta estona que t’aguantes la caguera). Doncs bé, senyors, ja sé que no descobriré la sopa d’all, però resulta que les coses no són així de senzilles. Per sort, tot és molt més complicat i, alhora, més ric i més motivador. Tots tenim aspectes, actituds, que poden ser de dretes o d’esquerres. Podria posar milers d’exemples, però només cal fer una reflexió íntima i sincera per adonar-se que potser no som tant d’esquerres com ens pensem i viceversa. I d’on poden sorgir aquests dubtes? doncs els dubtes venen del plantejament: el dilema dreta i esquerra, en realitat, no existeix. O, com a mínim, no ens serveix per catalogar-nos socialment. Seria un plantejament semblant a voler classificar la gent políticament pel fet de ser joves o vells, o rossos i morens,… no té sentit. I encara en té menys en una societat com l’actual, on les diferències socials ja no són tan evidents com, per exemple, fa cent anys. No és el mateix que la diferència estigui entre tenir un ferrari (rics) i no poder tenir una barra de pa (pobre) o bé tenir deu ferraris (rics actuals) i tenir un ferrari (pobres actuals). El que té un ferrari pot sentir-se formar part de la classe “rica”, encara que en realitat, n’estigui molt més allunyat que abans (espero que s’entengui que això és un exemple, més o menys encertat. Ho dic perquè jo tampoc tinc cap ferrari….).

El gran èxit del càncer socialista actual que patim és el fet de plantejar-nos el dilema entre dretes i esquerres i que la societat l’accepti com a plantejament vàlid. “Si tú no hi vas, ells tornen” ens deien. Ni tan sols va fer falta que ens proposéssin cap mena de promesa, cap mena de proposta de convivència social, cap mena de projecte de futur. “Si tú no hi vas, ells tornen” i avall que fa baixada… i 25 diputats. I ara, molts estan “perplexos”. I doncs? Què s’esperaven? Els van enganyar: els van dir que els votéssin a ells, que són l’esquerra guai que sempre defensa els treballadors, perquè sino vindria la dreta carca i reaccionària, la dels bisbes i la guàrdia civil, i se’ls menjaria com si fos l’home del sac. Però les coses no són així. Els matrimonis homosexuals o la llei de la dependència són lleis que podrien haver estat proposats per qualsevol partit de “dreta” liberal (no és el cas espanyol, per descomptat). I són els grans (únics, diria jo) estendards de l’actuació socialista d’aquesta darrera època. Per dir-ho en un exemple pràctic, si compares en Pedro Zerolo i l’Àngel Acebes, la diferència sembla abismal. Però si compares en José Bono i l’Alberto Ruiz-Gallardon, potser els dubtes augmenten. Com dic, sort en tenim que les coses no són tan simples com ens les volen fer veure els sociates.

A Catalunya, el missatge s’ha estès i ha impregnat molt més que enlloc. No sé per què, però el cas és que aquest maniqueisme estúpid dreta-esquerra, aquí té un èxit fulgurant, aclaparador. Tant que és capaç de convertir tot un partit independentista català en un simple martell percutor de la política d’esquerra d’un estat al qual, en teoria, no voldrien pertànyer. A Esquerra se la recordarà més pels seus crits republicans (o anti-monàrquics), per demanar revisions de judicis paleolítics o per votar lleis invasores de competències que no pas per haver fet ni un sol pas, ni un, en la direcció de la independència de la nostra nació. Els socialistes han fet una gran feina, i això no ho dic despectivament, ans al contrari: s’han aprofitat de la situació de desarrelament de molta gent que ha vingut a treballar aquí i els ha donat una identitat: l’esquerra. En el fons, molts poden ser espanyols, rics, catòlics, etc… però els uneix el fet que són d’esquerres. Més ben dit, els uneix el fet que es pensen que són d’esquerres. I el PSC-PSOE és el partit que es postula per representar-los. Només deixaran de banda els socialistes el dia que obrin els ulls i vegin que el rei va nu, que l’esquerra (com la dreta) és una parcel.la utòpica (per tant, inexistent) creada a base de màrqueting i amb l’ajut d’algunes idees romàntiques.

Els pujolisme va lluitar contra aquesta concepció i això va servir-li per guanyar eleccions (i governar). Però la necessitat imperiosa de la independència, que és un concepte bàsicament pràctic i no utòpic, ha fet que molts haguem votat un partit que, per nom, semblava que s’allunyava de la concepció maniqueista que han promogut el socialisme, en ser un partit independentista el qual, a l’hora de la veritat, ha esdevingut un estendard d’aquesta concepció simplista i romàntica de la societat: fins i tot, ara es fan dir Esquerra, a seques. Això ha estat una trampa en la qual hem caigut de quatre grapes, i ara ens n’hem de sortir de la millor manera que poguem. No ens hi va la victòria, ens hi va tan sols la supervivència.

Per això, el dilema Mas o Montilla no és tal. Si la visió és maniquea, si t’estimes més que es facin lleis per obligar la gent a ser feliç (encara que s’estigui a l’atur i no es puguin pagar ni les lletres del cotxe), si vols sentir-te moralment superior a la resta dels teus veïns només per penjar-te una etiqueta que, per màrqueting, pel martelleig constant dels mitjans de comunicació, per voler simplificar la teva existència, trobes que et converteix en millor persona, vota les esquerres, vota Esquerra, vota ICV o vota PSC. En definitiva: vota Montilla. Si vols que Catalunya sobrevisqui, si vols sentit comú, si vols anar en la direcció correcta (encara que uns vulguin baixar abans i altres volguem arribar fins al final), vota Convergència. Vota Mas. Mas o Montilla. Dilema, quin dilema? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!