Josep Pinyol

     El President de la Generalitat acaba de fer una “crida a la responsabilitat” que ,segons ell, consisteix en que Esquerra Republicana s’afegeixi al pacte entre Rodriguez Zapatero i Mas. Segons Pasqual Maragall aquest és un acord entre el PSOE i els quatre partits que van aprovar l’Estatut el 30 de setembre. El to solemne que adopta no pot amagar l’amenaça a ERC sobre la seva continuïtat en el Govern si no se suma a la claudicació de CiU i el PSC.
      Tanmateix no hi ha una irresponsabilitat més gran que la indignitat i és indigne acatar la desnaturalització de l’Estatut feta per dos persones quan aquest ha estat aprovat pel 90% del Parlament, que ostenta la representació del poble de Catalunya, segons l’article 30 de l’Estatut vigent. La indignitat corseca l’esperit de ciutadania, mentre que la dignitat refà la confiança col·lectiva i l’autoestima. Ho acabem de veure amb el retorn dels “papers a Salamanca” després de lustres de treball abnegat de la “Comissió de la Dignitat”.

    No és responsable apel·lar, com fa el President de la Generalitat a “avançar, rellançant el nostre recorregut com a poble, incorporant-lo al subjecte polític col·lectiu que és Catalunya” si es reclama el suport a un pacte en el que L’Estat Espanyol ens nega el reconeixement com subjecte polític col·lectiu, com una nació, tal com proclamava la proposició d’Estatut aprovat pel nostre Parlament.

     La legitimació, aquesta és la gran diferència entre l’acceptació d’avenços parcials en la recuperació de la sobirania del poble català, el que s’anomena “peix al cove” i l’aprovació d’un Estatut en referèndum. Segurament l’acord per retallar l’Estatut conté retorns de poder interessants en competències i en drets lingüístics i els podríem acceptar si quedés clar que és un acompte dels nostres drets, però que el nostre plet amb l’Estat Espanyol no s’ha resolt. Però si el preu a pagar per aquestes restitucions és el “finiquito” aquest resulta un cost inacceptable que cap dirigent amb visió i responsabilitat històrica pot acceptar. I molt menys intentar justificar-lo per necessitats conjunturals, com és el suport a les circumstàncies polítiques de José Luis Rodríguez Zapatero., tal com afirma la crida presidencial.

    Per fer la seva crida el President Maragall parteix una imatge triomfalista de l’evolució històrica de Catalunya dels darrers vint-i-cinc anys; els presenta com el “període més positiu i tranquil de la nostra història contemporània”. Però la calma d’aquests anys ha provingut més de la resignació dels catalans que no pas de la defensa dels nostres interessos per part d’un Estat Espanyol que pretén ser el nostre. Han aprofitat la nostra paciència per espoliar-nos fiscalment, per envair competències, per desnaturalitzar l’autonomia. Han creat, entorn l’administració central d’Espanya, la concentració més gran de poder econòmic, polític i mediàtic de la història, gràcies a la privatització dels grans monopolis, la creació de les televisions privades, el control dels partits polítics amb lleis electorals i subvencions.

    Quan el poble català ha plantejat el seu memorial de greuges en forma d’un Estatut d’Autonomia que té un suport indiscutible, en comptes de respectar la nostra voluntat s’ha desencadenat la més ferotge de les campanyes anticatalanes. Han emprat tots els poders de l’Estat: l’exèrcit que diu que ens defensa, la Justícia que es declara imparcial, el Banc d’Espanya, l’Esglèsia espanyola i els seus mitjans de comunicació, les televisions públiques i privades.

    En aquestes condicions apel·lar a la submissió novament no és responsabilitat sinó una indignitat. Si ens conformem amb les engrunes que ens ofereixen l’Estat Espanyol confirmarà la percepció de poble mesell que s’ha format en les darreres dècades. Nosaltres mateixos ens refermarem en la “moral de la derrota” que ens domina des fa tant de temps i serem de transmetre a les noves generacions l’exemple de dignitat que mereixen.

    Perquè el futur que tenim al davant no és un camí fàcil, sinó extremadament abrupte: un món globalitzat molt difícil per a una economia com la catalana oberta a la competència dels països emergents; una cultura audiovisual dominada pels grans grups multimèdia que perceben les petites nacions com un destorb en els seus plans d’homogeneïtzació mundial; una desvertebració social fruit del triomf del nou darwinisme social, acompanyada d’una pèrdua dels valors més profunds de les persones substituïts per l’afany de riquesa.

    Per afrontar els reptes les properes dècades les noves generacions necessiten més capacitat de decidir el seu destí; però, sobretot, necessiten el coratge que genera la dignitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!