Deixar de ser “partit testimonial” i “tornar a la política” era l’obsessió de la direcció d’Esquerra en aquell moment. Accedir al Govern de la Generalitat era la via ràpida per adquirir respectabilitat i ser considerat un “partit com els altres”. Per això l’any 2000, a la Conferència de Manresa de l’any 2000 la direcció d’Esquerra va proposar el pacte amb Convergència i Unió, que va ser aprovat per 2/3 parts dels militants. Només el menyspreu de Jordi Pujol a l’oferta d’ERC, antecedent de l’actual maniobra d’Artur Mas, va impedir que se celebrés l’acord.
Però l’estratègia de l’Estatut Nacional mai pot aportar credibilitat a la línia política d’Esquerra, perquè no té cap mena d’encaix possible en la Constitució de 1978. Això era evident per qualsevol que ho volgués veure l’any 2001. Per això l’Estatut Nacional va esdevenir “reforma de l’Estatut de 1979” en una comissió creada amb aquesta finalitat a la darrera legislatura de Pujol integrada només pel PSC, ICV i ERC. Amb el Pacte del Tinell l’Estatut Nacional va encongir en Estatut Constitucional i després del pacte Zapatero-Mas s’ha convertit en una nova versió del “peix al cove” de Pujol. Però amb el perillós afegit de la legitimació. La legitimació representa signar el “finiquito”, declarar acabades les reclamacions catalanes. Si ERC acabés donant suport a una variant de l’Estatut de la Moncloa no podria reclamar en dècades el Concert Econòmic.
Ha fracassat una estratègia política i Esquerra haurà de dotar-se’n d’una d’alternativa si no vol anar a batzegades entre el tacticisme i les reaccions viscerals. Al Congrés de Tarragona vaig presentar una línia política oposada a la de la direcció que va ser refusada pel 90% dels militants, com ho havia estat a Manresa l’oposició al pacte amb CiU. La meva posició era tant minoritària que no vaig aconseguir ser elegit com un dels 200 membres del Consell Nacional. Com que dec patir el que podríem anomenar “complex Galileu”, o perquè sóc molt tossut, com m’ha dit sempre la meva mare, continuo pensant, contra quasi tots, que la Terra gira i que l’estratègia que vaig escriure continua sent correcte i la intentaré resumir en propers blocs.
D’entrada sostenia i sostinc que mentre continuï la monarquia postfranquista l’eix principal de la línia política d’ERC ha de ser la “tensió democràtica”. Mentre el règim espanyol no reconegui el poble català com a subjecte històric i polític amb “dret a decidir” el seu futur hi ha un “estat de conflicte” que obliga a oposar-se al poder il·legítim. El fet que hi hagi llibertats i eleccions fa que aquest conflicte es pugui plantejar en termes polítics i democràtics, però no que es legitimi el règim. Per tant la “tensió democràtica” hauria de ser l’eix central de l’activitat i no pas la definició com a “partit de govern”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un boni c discurs polític que suposo que només podrem defensar a cops de pistola. Vulguis o no vulguis, és la gent qui decideix. I la gent no està per aquestes vies. L’objectiu és un, però cal arribar-hi de la mà de la gent de Catalunya. I la gent no està per aquestes coses.
La paraula "altre" acabada amb "e" és per a mots masculins.
Gràcies! 😉
espero poder anar llegint aviat aquestes idees que planteges
ànims
Sembla una utopia,pero m´agrada.Et segueixo.
Entre altres coses va manifestar, que ell perseguia els mateixos objectius que José Maria Aznar, però amb unes altres formes de fer política.
Tard o d’hora coallarà l’estratègia que proposes perquè es van tancant tots els camins. I en política qui obre camí sempre són poquets amb gran idees, o en petites idees que objectivament encaixen perfectament i catalitzen les forces adormides. Sempre que cregut que sense aquesta tensió democràtica no anem enlloc i sempre he mirat cap a Euskadi.