Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

5 de febrer de 2006
General
6 comentaris

Una altre estratègia era, i és, possible

    Les Assemblees Territorials d’ERC han constatat que el “recorregut polític” que es pot fer dins de la vigent Constitució Espanyola és inacceptablement curt. Han constatat que la “oportunitat històrica” de tenir el president espanyol més receptiu als plantejaments catalans és fum, perquè s’imposen els interessos i les mentalitats de l’oligarquia formada al voltant de la monarquia postfranquista. Aquesta doble constatació suposa el fracàs de l’estratègia política aprovada al Congrés de Tarragona, l’any 2001, basada en un doble eix: la proposta d'”Estatut Nacional” com etapa política intermèdia i esdevenir “Partit de Govern” com a mitjà per aconseguir-lo.

    Deixar de ser “partit testimonial” i “tornar a la política” era l’obsessió de la direcció d’Esquerra en aquell moment. Accedir al Govern de la Generalitat era la via ràpida per adquirir respectabilitat i ser considerat un “partit com els altres”. Per això l’any 2000, a la Conferència de Manresa de l’any 2000 la direcció d’Esquerra va proposar el pacte amb Convergència i Unió, que va ser aprovat per 2/3 parts dels militants. Només el menyspreu de Jordi Pujol a l’oferta d’ERC, antecedent de l’actual maniobra d’Artur Mas, va impedir que se celebrés l’acord.
Però l’estratègia de l’Estatut Nacional mai pot aportar credibilitat a la línia política d’Esquerra, perquè no té cap mena d’encaix possible en la Constitució de 1978. Això era evident per qualsevol que ho volgués veure l’any 2001. Per això l’Estatut Nacional va esdevenir “reforma de l’Estatut de 1979” en una comissió creada amb aquesta finalitat a la darrera legislatura de Pujol integrada només pel PSC, ICV i ERC. Amb el Pacte del Tinell l’Estatut Nacional va encongir en Estatut Constitucional i després del pacte Zapatero-Mas s’ha convertit en una nova versió del “peix al cove” de Pujol. Però amb el perillós afegit de la legitimació. La legitimació representa signar el “finiquito”, declarar acabades les reclamacions catalanes. Si ERC acabés donant suport a una variant de l’Estatut de la Moncloa no podria reclamar en dècades el Concert Econòmic.

    Ha fracassat una estratègia política i Esquerra haurà de dotar-se’n d’una d’alternativa si no vol anar a batzegades entre el tacticisme i les reaccions viscerals. Al Congrés de Tarragona vaig presentar una línia política oposada a la de la direcció que va ser refusada pel 90% dels militants, com ho havia estat a Manresa l’oposició al pacte amb CiU. La meva posició era tant minoritària que no vaig aconseguir ser elegit com un dels 200 membres del Consell Nacional. Com que dec patir el que podríem anomenar “complex Galileu”, o perquè sóc molt tossut, com m’ha dit sempre la meva mare, continuo pensant, contra quasi tots, que la Terra gira i que l’estratègia que vaig escriure continua sent correcte i la intentaré resumir en propers blocs.

         D’entrada sostenia i sostinc que mentre continuï la monarquia postfranquista l’eix principal de la línia política d’ERC ha de ser la “tensió democràtica”. Mentre el règim espanyol no reconegui el poble català com a subjecte històric i polític amb “dret a decidir” el seu futur hi ha un “estat de conflicte” que obliga a oposar-se al poder il·legítim. El fet que hi hagi llibertats i eleccions fa que aquest conflicte es pugui plantejar en termes polítics i democràtics, però no que es legitimi el règim. Per tant la “tensió democràtica” hauria de ser l’eix central de l’activitat i no pas la definició com a “partit de govern”.

        En segon lloc la “ruptura republicana” ha de substituir la idea de l’Estatut Nacional, de l’Estatut constitucional o de l’Estatut de la Moncloa. Hem de situar-nos al nivell d’Euskadi i reclamar el “dret a decidir” i començar a planificar una estratègia conjunta amb bascos, gallecs i amb els republicans espanyols que reconeguin el dret a l’autodeterminació per arribar a la “ruptura republicana”. Quan la proposta d’una República Federal que reconegui el poble català, basc i gallec com a com subjectes històrics i polítics amb dret a l’autodeterminació, compti amb representants elegits a las “Cortes Españolas” trencarà amb la idea de que la monarquia postfranquista és un règim perpetu. Aleshores la perspectiva d’un nou 14 d’abril tornarà a despertar totes les esperances.
  1. Un boni c discurs polític que suposo que només podrem defensar a cops de pistola. Vulguis o no vulguis, és la gent qui decideix. I la gent no està per aquestes vies. L’objectiu és un, però cal arribar-hi de la mà de la gent de Catalunya. I la gent no està per aquestes coses.

  2. Entre altres coses va manifestar, que ell perseguia els mateixos objectius que José Maria Aznar, però amb unes altres formes de fer política.

  3. Tard o d’hora coallarà l’estratègia que proposes perquè es van tancant tots els camins. I en política qui obre camí sempre són poquets amb gran idees, o en petites idees que objectivament encaixen perfectament i catalitzen les forces adormides. Sempre que cregut que sense aquesta tensió democràtica no anem enlloc i sempre he mirat cap a Euskadi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!