Dissabte el seu Secretariat Nacional va aprovar l’«Agenda per la Independència» que proposarà als partits i entitats independentistes per a la legislatura vinent. El punt de partida és que l’espoli fiscal, la minorització del català i altres perills amenacen el futur de Catalunya com a nació avançada. Els hem d’afrontar amb un conjunt de mobilitzacions i iniciatives legislatives per bastir les estructures de país imprescindibles per combatre la desnacionalització del país. Aquestes mesures xoquen amb la constitució espanyola i aboquen a un nou embat per «acabar la feina» de l’octubre de 2017.
L’Agenda per la Independència implica una escalada de la tensió social i política, partint de l’actual desmobilització i desconfiança en els partits. El primer pas és el vot contrari d’ERC i Junts a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat i forçar noves eleccions. Una repetició que és habitual en els règims en crisi: va passar a les eleccions espanyoles de 2015-2016 i a les de 2018-2019.
El moviment següent és recuperar la majoria independentista perduda a les eleccions municipals, espanyoles, catalanes i europees. Nou-cents mil votants s’han abstingut perquè no se senten representats ni per Junts, ni per ERC, ni per la CUP, segons el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. És més, la meitat d’aquests abstencionistes no han votat com una forma de protesta contra els polítics, tal com va ressaltar Ot Bou a un article a Vilaweb.
La repetició electoral no garanteix res. Les mateixes causes tenen els mateixos efectes. Si Junts, ERC i la CUP continuen atrapats en la seva actual «escape room»; si a l’octubre repeteixen els programes i plantejaments de maig, els resultats seran els mateixos o pitjors. Només un capgirament estratègic fort, però alhora operatiu i creïble, pot recuperar els ciutadans que se senten estafats pels seus representants.
A les quatre darreres campanyes electorals fins i tot la paraula independència va ser bandejada. Un pensament de fons s’ha apoderat de la classe política, dels mitjans de comunicació majoritaris, d’influents sectors socials dominants: Catalunya ha d’adoptar una «normalització institucional, política i social» tal com proclama el títol de la llei d’amnistia. Aquesta normalització implica emplaçar la independència en un horitzó llunyà irrealitzable. Implica resignar-se a les exigües competències i els escarransits recursos de la Generalitat borbònica.
La realitat fa impossible aquest allunyament i aquesta resignació. Cada dia patim els gravíssims efectes de la dominació colonial d’Espanya: l’espoli fiscal, la minorització del català fins a la seva extinció, la destrucció del medi natural, l’increment de les desigualtats, etc. Cada dia els telenotícies ens mostren l’odi ancestral contra Catalunya que domina l’Estat profund del Regne d’Espanya, els seus mitjans de comunicació i la majoria de la seva opinió pública. Cada dia, des de la tardor de 2017, sofrim la violència i el menyspreu dels drets humans dels més alts tribunals espanyols i les clavegueres de l’Estat per retenir Catalunya per la força, sense el nostre consentiment. D’aquesta Espanya catalanofòbica i antidemocràtica hem de formar part? A aquesta desnacionalització ens hem de conformar?
Hi ha un contrast colpidor entre la normalització claudicant i la desnacionalització del país causada per l’opressió espanyola. Aquest contrast explica la debacle electoral de l’independentisme. I aquesta s’aguditzarà si els partits independentistes no adopten el capgirament estratègic de l’Agenda per la Independència.
Per recuperar la confiança dels abstencionistes els partits catalans també hauran de capgirar el seu funcionament intern. Perquè, Junts i ERC han deixat al descobert la seva descarnada disputa per colonitzar les institucions, amb milers de càrrecs de confiança i assessors, amb subvencions als mitjans de comunicació en joc. Aquesta baralla incessant és pròpia del model espanyol de partits establert als inicis de la transició, un dels pitjors d’Europa, segons el jutge Joaquim Bosch. La baixa qualitat democràtica dels partits polítics genera una baixa qualitat de la governança. La CUP no té les característiques dels partits espanyols, però no ha estat capaç de reeixir com alternativa. La República Catalana serà indestriable de la regeneració democràtica o no serà.
L’Onze de Setembre de 2012 més d’un milió de persones van irrompre al centre de Barcelona a favor de la independència, convocades per una ANC acabada de fundar. El President Mas havia estat investit la tardor de 2010 gràcies a l’abstenció del PSC-PSOE; després havia aprovat pressupostos i lleis pactant amb el Partit Popular encapçalat per Alícia Sánchez Camacho. Tanmateix, quan va constatar que gran part dels seus votants s’havien sumat a la colossal manifestació organitzada per l’Assemblea, va abandonar els seus pactes amb el PP, va convocar noves eleccions i va passar a exigir un referèndum.
La renovada estratègia de l’Assemblea tindrà la força mobilitzadora imprescindible per persuadir els partits catalans per fer el capgirament estratègic que el país necessita? Només ho sabrem si ho intentem. El que és segur és que el futur de Catalunya ho exigeix. Encara hi som a temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!